Wonder Woman

2 de setembre de 2017

Wonder Woman no té cap mena d'importància, però certifica moltes coses. Que s'ha acabat, per fi, l'estigma que diu que DC no pot fer pel·lícules allunyades de la megalomania de pell aspra i designis obscurs. Que s'ha acabat la cançó que diu –i no sense raó– que DC és una factoria d'herois superpomposos, superencantats de tenir problemes molt supertranscendents, de ser part d'una teranyina d'odis i absència d'esperances que configura un món abocat al desesper, el fracàs i la traïció. També, que una dona pot ser un gran heroi de carcassa autèntica –i no impostada–, sense les ínfules morals de l'arquetipus masculinitzat a base d'una càrrega de testosterona i d'una tradició gens adient als temps que corren; i que una directora, Patty Jenkisn, pot dirigir un film com aquest i fer-ho lluny de l'aroma del refregit habitual. Wonder Woman és pura diversió, a mig camí d'una aberració pulp –quin deliri a l'estil Flash Gordon la part de l'illa– i de la trama carregosa –la història d'amor entre Steve i Diana no arrenca mai, i mai és emotivament creïble–. Però, sense tenir cap importància, Wonder Woman és el film més agraït de DC des del Cavaller Obscur. Amb una història que guanya al camp de batalla, amb grans escenes on veiem els porus i la cruesa de la guerra, amb una narrativitat que no s'entrebanca i que compta amb el gran carisma de la meravellosa contundència de Gael Gadot.

Sing Street

2 de febrer de 2017

Com una cançó que sona amb la lleugeresa més admirable del món. Com les ganes pre-púbers de tornar-la a posar i aconseguir que la cinta quedi impregnada de la impuresa del cassette que ressona en nosaltres. Com si Up fos un revitalitzant de tres minuts en bucle, com si To find you fos una pedra preciosa convertida en lletania. Com si John Carney hagués fet la seva millor pel·lícula, mancada de transcendència barata, totalment desacomplexada i indissimuladament deutora de l'alegria de viure, de sentir i de ballar sense haver de pensar què coi diran els altres. De caràcter desinhibit, com un ritme que s'encomana amb el risc de no poder-la treure del cap durant l'estona que dura la felicitat de recordar, de saber com eres i de caure en la meravella del cinema que destil·la autenticitat. D'això va la cosa, posats a fer: la temptació de ser sempre allò que vam somiar, i poder-ho acaronar per una estona. Com cantava The Cure a In between days, més o menys: "Come back, come back, don't walk away".