Blur justifica la seva tornada

27 de maig de 2013

Un escenari ple, excitació màxima i totes les mirades posades en el retorn, en ells. I Blur surt al ring, i no falla. Knockout inapel·lable en una actuació plena de múscul, de dramatisme èpic, d’intimisme d’estadis, de matisos i energia. Blur signa un d’aquells concerts que s’han d’emmarcar i que justifiquen una tornada. Com si res, la banda torna a trepitjar l’escena amb el quartet original, sense gairebé arrugues. Els salts, els girs, les mirades i el descarat face to face amb el públic mostra un grup que està encantat de ser-hi i de conèixer-nos. Com si tot plegat fos una nit de farra d’amics que s’expliquen les misèries dels anys d’adolescència, “que bé que ens ho passàvem”. Però, en l’hora i mitja que dura, el concert és molt més que una recuperació nostàlgica de velles glòries del cançoner del pop britànic. És una explosió hipervitaminada en tota regla, amb el rèdit d’una saviesa batallada a base de hits i també de paciència, textures i matisos. Blur han tornat, són aquí, a l’escenari Heinecken, a la porta del mar, al racó més huracanat de la Mediterrània. 

La primera ràfega és un clavadíssim repertori que concentra Girls & Boys, Popscene i There’s No Other Way en un inici explosiu. Devoció total entre el públic i entrega màxima d’un Damon Albarn que no deixa de ser atlètic i imponent, ja sigui sol, al piano o amb la guitarra. Com sortit del Riff-Raff de Ken Loach. Tria, remena, mou les mans, i s’agrada de la mateixa manera que agrada al públic. El repàs amplia el gran disc que és 13 i les pedres que Blur ha deixat en la construcció d’un imaginari col·lectiu. Repertori d’alts i baixos en el tempo rítmic, desafiant, al servei de la diversitat i la pròpia coherència. No falten Beetlebum, Coffe & TV —Graham Coxom a la veu—, Tender, Country House —amb Albarn a punt de perdre pantalons i calçotets, enfilat entre el públic—, Parkilife, End of a Century i una tanda de bisos amb un final de comunió orgiàstica gràcies a la dupla formada per The Universal i Song 2. Impecable.

Abans, la jornada de divendres ja havia ofert la missa elegíaca de Daniel Johnston —en un Auditori resignat i rendit a parts iguals al seu geni intangible—, el rock caníbal, rítmic i progressiu de Tony Bravo, el Last Splash de The Breeders —amb Cannonball desfermant les orelles de la parròquia de seguidors nostàlgics—, el mantra metàl·lic i greu d’OM, l’actuació insultantment pletòrica de James Blake, les arestes experimentals del duet cinèfil format per Jim Jarmusch i Jozef Van Wissem o la contundència distant de Jesus and Mary Chain. I la nit encara guardava el moment de l’actuació hipnòtica de The Knife, en una majestuosa combinació de so, dansa i instruments que fusionen a la perfecció la tradició ancestral amb l’escena del futur.


Set List: 1.Girls & Boys / 2.Popscene / 3.There's No Other Way / 4.Beetlebum / 5.Out of Time / 6.Trimm Trabb / 7.Caramel / 8.Coffee & TV / 9.Tender / 10.Country House / 11.Parklife / 12.End of a Century / 13.This Is a Low / 14.Under The Westway / 15.For Tomorrow / 16.The Universal / 17.Song 2