Spotlight en deu raons

29 de febrer de 2016

Spotlight, flamant Oscar a Millor pel·lícula, és un film necessari, pulcre, obert a l'anàlisi. Una pel·lícula que s'ha de veure. 1. Perquè el guió no té cap fissura i sempre és precís. Misèries humanes, pors, ràbia, valors i valor. Una mostra d'allò que és qualsevol grup humà sota pressió. 2. Perquè no es pot ser més efectiva partint d'elements tan simples. Cinema pur. 3. Per la història que explica. Quatre periodistes buscant la veritat d'un cas sistemàtic d'abusos sexuals a Boston, una de les ciutats més catòliques dels EUA. 4. Per com explica aquesta història. Amb intel·ligència, rigor, ofici fílmic i sempre amb l'ai al cor. Matrícula d'honor, per l'honestedat total i per fugir dels sentimentalismes. 5. Perquè reivindica el periodisme. Una esplèndida radiografia de com es va estirant el fil i de com un grup de periodistes exerceix –malgrat les pressions més furibundes i també les més subtils– la seva professió. 6. Perquè és una guia moral de com fer bé la feina, siguis o no periodista. 7. Perquè no criminalitza persones, sinó l'estament que permetia els abusos i que els ha estat tapant al llarg de dècades. 8. Perquè compta amb un repartiment coral amb Michael Keaton, Rachel McAdams, Liev Schreiber, John Slattery, Stanley Tucci, tots ells esplèndids. Però, en especial, per un entusiasta Mark Ruffalo. 9. Perquè consagra el talent innegable de Tom McCarthy, ja vist a Win Win, The visitor o The station agent. 10. Perquè és un dels pocs films d'aquest curs que sobreviurà el pas del temps, i es convertirà en un referent.

Room | L'atrocitat també pot ser meravellosa

28 de febrer de 2016

Sense fer el soroll de les grans candidates a l'Oscar, La habitación (Room, Lenny Abrahamson, 2015) broda la proposta de convertir l'atrocitat en una cosa meravellosa, de fer-ho a través del relat d'un nen. Arriscada des del seu punt de partida i al llarg de tot el plantejament, Brie Larson (la mare) i Jacob Tremblay (Jack) afegeixen la química necessària per mesurar la cruesa que commou, sense sobreedulcorament, mentre Lenny Abrahamson confirma allò que Frank va anunciar quan va col·locar un cap de porexpan a Michael Fassbender D'aquell enginy bizarre, que es va estrenar de puntetes el 2014, passem a la intensitat de La habitación, una història que transcendeix la paràbola. En Jack acaba de fer cinc anys, coneix el món a través d'un televisor malgirbat ple d'interferències i viu amb la seva mare en una habitació rònega d'on no en poden sortir. Ella porta set anys segrestada per un home que la viola sistemàticament, cada nit. Un home amb qui ha tingut un fill i que ja li resulta emocionalment innocu. En Jack, amagat a l'armari o pensant en la vida extraterrestre, és l'eclosió de la bondat feta puresa, la convicció que el món que voldríem tenir pot ser més autèntic que el que ens ha tocat viure.

Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

22 de febrer de 2016

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.
 

Víctor García Tur: «No em preocupa tenir una trajectòria unitària»

18 de febrer de 2016

 
La Virgínia té cura dels voltors. La Dafne és traductora i té una crisi sentimental. Els ocells comencen a tenir comportaments estranys, marxen o es suïciden. Aquest és el punt de partida de la darrera novel·la guanyadora del Premi Marian Vayreda, Els ocells (Empúries, 2016), el segon llibre que publica Víctor García Tur (Barcelona, 1981) després dels elogis rebuts per Twistanschauung (Premi Documenta 2008). En el seu cas, l'espera de set anys ha valgut molt la pena, perquè Els ocells reafirma un talent que empeny amb la força d'un ofici treballat a base de lectures, d'interessos i de devocions. Immersos del tot en una trama addictiva, ens preguntem què és Els ocells: una novel·la de misteri? Romàntica? Costumista? De ciència-ficció? La resposta és una lectura desacomplexada i fresca de cada gènere, fent que la novel·la ho sigui tot a la vegada, mentre els lectors ens deixem seduir per Humptey Dumpty, Peter Parker, Xesco Boix o un Cary Grant borratxo, submergits sense escapatòria en un paisatge on hi habiten subscriptors del Muy interesante, ornitòlegs de secà o caderneres que canten com Juanito Valderrama, entre moltes altres aparicions.

Natalia Tena: «A Joc de Trons m'agradaria ser reina i estar rodejada d'animals»

13 de febrer de 2016




Tot nervi, Natalia Tena arriba a l'hora acordada rodejada de Sam Apley, d'Adam Burke i d’unes quantes maletes. Li pregunto com porta això de ser una icona i esclafeix a riure. Després d’haver-la vist emergir a l'univers màgic de Harry Potter com a Nymphadora Tonks, d’haver-se fet mundialment famosa gràcies a Joc de Trons, de triomfar com a actriu del cinema d’autor a 10.000 km, o de ser part de D’acord, el curtmetratge d’Alejandro Amenábar per la campanya estival d’Estrella Damm, ara arriba a l’Acústica de Figueres amb els Molotov Jukebox, el grup on és la veu cantant i on toca l'acordió. Ella, però, amb la seva pipa electrònica als llavis, inseparable de la conversa, se’n fa creus. “Vols dir que tot això està passant?”, sembla que digui, sense deixar de tocar de peus a terra i, alhora, de viure al seu món. Però ningú no pot negar que Natalia Tena és en procés d’esdevenir un símbol que mostra una manera de triomfar, de viure i de sentir les coses. Una icona, invisible per a molts, però que contagia vitalitat i que ens transporta a un món –a imatge dels gloriosos anys noranta– en què era possible ser una estrella sense deixar de viure als marges d’allò que ens imposa la realitat o els cànons de bellesa, sempre massa rígids.

Richard Ford: «La tragèdia i la comèdia són les dues cares de la mateixa moneda»

11 de febrer de 2016


Em comenta que viu en una ciutat petita, molt propera a una gran urbs. "Sempre estic atemorit pel trànsit! M'horroritza –diu–, només tenim un semàfor. S'imagina? un semàfor a tot el poble!", i esclafeix a riure mentre ho comenta, amb aquesta mirada franca i còmplice que ho sap omplir tot. De fet, és així com Richard Ford (Mississipí, 1944), als seus 71 anys molt ben portats, ha aconseguit entrar a l'imaginari literari dels darrers temps, gràcies a aquesta afabilitat que pot venir seguida d'un terratrèmol en forma d'ironia subtil i punxeguda. Pot ser que sigui això i el seu posat –estil Clint Eastwood i sempre a l'aguait de l'impossible– el que l'ha fet un autor referencial dels temps que corren. Acaba de publicar Francament, Frank (Empúries / Anagrama), la novel·la que reprèn la seva gran creació, Frank Bascombe, encetada amb la magistral El cronista d'esports. L'incombustible Frank torna a la càrrega amb una nova dosi de dards en forma de narració espurnejant, un llibre que és format per quatre històries independents escrites sota l'impacte que va provocar la devastació de l'Huracà Sandy. Un motiu més que suficient per rescatar en Frank Bascombe del lloc on es trobava, esperant el seu moment.

Cesc Gay: «No pots anar a un rodatge a experimentar»

10 de febrer de 2016

 
Truman, la darrera pel·lícula de Cesc Gay (Barcelona, 1967), arriba a la cartellera aquest proper divendres, dia 30 d'octubre. Sòbria, emocionant i accessible, la història es centra en quatre dies de dos amics que fa uns quants anys que no es veuen, sempre acompanyats per Truman, el gos d'un d'ells. Protagonitzada per Javier Cámara i Ricardo Darín, el film és una obra colpidora, que transita de l'optimisme al trasbals, de la tristor a l'esperança sense perdre mai el nord, ni el pols, ni el to. En el punt de mira, temes que fan estremir i que donaran tema de conversa pels cinefòrums improvisats a l'exterior de la sala: com s'afronta una malaltia que comporta una mort inevitable, com combatre-la entre la immensitat de tractaments i teràpies existents, o la decisió de poder escollir el moment per acomiadar-se d'un mateix i dels grans companys que han estat part del viatge.

Agustí Bartra, poeta modern i universal

9 de febrer de 2016


Agustí Bartra (1908‒1982) és una de les figures més injustament tractades per les "lleis canòniques" de la nostra literatura. Com a poeta va edificar una obra vasta i ambiciosa, però també va ser un esplèndid narrador, un destacat crític literari, un notable memorialista –amb una extensíssima correspondència que dóna mesura a la seva vàlua intel·lectual– i un traductor amb gran olfacte i gust, especialment transcendent en el fet d'obrir la porta a la poesia nordamericana a Catalunya. D'obra profunda, original i dotada d’una gran humanitat, els seus primers textos daten dels anys vint i trenta, tot i que la seva obra va ser refundada des de l'exili, a Mèxic, on va establir-se l'any 1941 i on recull les devastadores experiències de la guerra civil i dels camps de concentració. Un exili que traça una voluntat literària ferma que el fa no tenir en compte tot allò escrit amb anterioritat. És a partir d'aleshores que Bartra esdevé un autèntic referent de les lletres catalanes moderna, un escriptor que mereix un lloc a la primera fila, just al costat de Carner, Riba, Foix, Espriu, Vinyoli, Pere Quart, Brossa o Estellés.

Donna Leon: «A les novel·les nòrdiques sembla que ningú estigui viu»

 
Donna Leon (Nova Jersey, 1942) recollia el Premi Pepe Carvalho 2016 aquest dijous, en plena celebració de la BCNegra. L'escriptora estatunidenca és tota una autoritat en la matèria, una autora respectada i estimada que, malgrat el seu origen, se sent còmoda que hagin etiquetat les seves novel·les dins de la "novel·la negra mediterrània", de la qual n'és un dels grans estendards. Després de més de trenta anys vivint a Venècia, el "gen" italià ha acabat escampant-se-li en una expressivitat molt agraïda, en la rialla franca i en la fina ironia. La cèlebre autora acaba de publicar la vint-i-cinquena entrega de les aventures de Guido Brunetti, Les aigües de l'eterna joventut (Edicions 62), una novel·la on el comissari venecià ha de resoldre un cas sense mort. A diferència dels vint-i-quatre anteriors, la víctima és una dona que viu atrapada en la ment d'una nena de set anys. "Una tragèdia colossal", assegura Leon, mentre arrufa les celles i mou els braços com si fossin aspes de molí. "A pastar fang el mite de l'eterna joventut!". I que visqui la bondat de fer-se vell i cada vegada més savi.

The revenant, una supervivència visceral

8 de febrer de 2016


Crítica publicada a NacióDigital el 08.02.2016

No ho tenia gens fàcil Alejandro González Iñárritu després de Birdman. Potser per això l'opció ha estat endinsar-se en la visceralitat d'un western ple de fúria, dotar-lo d'una plasticitat extrema, portar-lo a zones gèlides on el salvatgisme és pitjor que qualsevol de les morts imaginables. És precisament la tria de l'espai el primer dels encerts que fan d'El renacido (The revenant) una obra memorable, com també ho és confiar a Leonardo DiCaprio i Tom Hardy el duel que mou els fils. Si bé la glòria se l'emportarà el primer –els Oscar l'esperen–, cal destacar la paorosa guturalitat de John Fitzgerald, brut i convertit en un espectre més d'aquesta terra de ningú on la bogeria destrossa les ànsies dels exploradors.

Viladelsac | El sac de la qüestió o "un relat grotesc i de molt mal gust"

7 de febrer de 2016

De vegades sembla que el discurs laudatori sigui obligat en aquesta mena d'esdeveniments, però en el cas que ens ocupa, en dono fe, i cal dir-ho: en Damià Bardera és un escriptor que val molt la pena, que cal llegir, que cal gaudir amb temps i ganes, que fa de bon paladejar mentre el brogit de la "literatura" d'avui en dia segueix el seu curs –comercial, econòmic i maldestre–. Ara bé, confesso, d'entrada, que no he fet cas a l'autor. Ell volia una lectura erudita, extensa, concentrada, però crec que no cal, perquè aquesta feina ja l'ha fet l'Eudald Espluga en un pròleg que és magnífic. Un dels millors que he llegit darrerament, una peça clau per capbussar-nos en el llibre sabent tot allò de bo –i de pervers– que ho trobarem. Així doncs, jo em limitaré a parlar-vos de Viladelsac, de les bondats que hi ha, que en són moltes. Us parlaré de la meva lectura apassionada. I, sobretot, dels motius que teniu per comprar-lo i llegir-lo.