The Philosophers | Qüestió de lògica

Quinze anys després de la seva darrera pel·lícula, John Huddles torna a l'actualitat amb The Philosophers un quiz apocalíptic de pati de col·legi, sense escatimar en recursos ni en pressupost. La cosa: un professor amb dots de sadisme il·lustrat planteja un dilema als seus 21 alumnes. S'acosta un holocaust nuclear i han de passar 365 dies en un bunker totalment equipat, però només en caben 10 i cal triar qui es queda, qui no i per quines raons. El desenvolupament moral del dilema, abellit amb efectes especials i multitud d'escenes de colorisme cool, aporta tres actes amb tres plantajaments diferents de la qüestió. Però cap és realment satisfactori, ni cap aporta res a la pseudohistòria, més enllà d'omplir de retoricisme barat un dilema adolescent que es podria resoldre amb més perícia i menys efecte. És qüestió de lògica, no pas de filosofia.

Europa Report

Pot desencoratjar l'enèsima versió del found footage (horror!), amb l'afegit de ser ambientat en la també enèsima missió espacial que té problemes de navegació i supervivència. Però cal tenir fe. Que una sinopsi llegida mil vegades no faci perdre les ganes d'endinsar-se en les profunditats de la quarta lluna de Júpiter. Tot serà familiar, és cert. Tot sonarà a conegut, però l'esforç de Sebastian Cordero per dirigir una bona pel·lícula, modesta en ambicions i de pressupost mínim, es veu recompensat pel fet de mostrar un respecte màxim, i reverencial, per l'espectador pacient. Philip Gelatt, a més, signa un guió que sap barrejar amb decisió els cànons del documental, els tòpics del gènere i les disquisicions científiques, amb un resultat satisfactori que gravita en dos pols. D'una banda, una perspectiva inèdita de l'univers, impetuosament crua i bella –amb les forçoses similituds amb la recent Gravity. De l'altra, una ferma voluntat de ser una obra costumista que supera escenaris i ambicions per esdevenir absolutament real.

Los inocentes i la fàbrica de talent de l'ESCAC

L’ESCAC no es cansa de fabricar talents. S’ha convertit, a pols i per mèrits que es poden palpar en uns quants llargmetratges, en un motor del ressorgiment de la indústria cinematogràfica catalana i, per extensió, en un mostrari de les noves veus del cinema de l’estat espanyol. Noms com els de J.A. Bayona, Kike Maíllo, Àlex i David Pastor, Roser Aguilar o Mar Coll –tots ells directors multipremiats i d’èxit– s’uneixen a una llista encara més llarga d’especialistes de primera, com són Lluís Castells, Eduard Grau, Neus Ollé o Eric Arajol, entre molts altres.

Terry Gilliam i el sentit de la vida

Amb una carrera feta a base de saltar-se normes, de riure’s de tot i d’aventurar nous horitzons –no sempre encoratjadors–, Terry Gilliam pot presumir d’haver estat l’agent americà dels Monty Python, de ser un director de culte i d’aparentar ser una persona normal. Autor d’obres com El Rei Pescador (1991), 12 Monos (1995), L’Imaginari del doctor Parnassus (2009) o Tideland (2010), va ser amb una brillant faula de ciència-ficció distòpica que va guanyar-se el fervor de milers de fans àvids de noves maneres d’explicar el món. Aquella Brazil (1985), basada lliurement en el 1984 de George Orwell i protagonitzada per Jonathan Pryce, Robert DeNiro i Bob Hoskins, va furgar en la misèria d’una futura societat estancada, privada de llibertats individuals i amb el rerefons del terrorisme de guerrilles.

La fi del món als 40

El món potser s'acabarà, però Edgar Wright no hauria de parar mai de fer pel·lícules. The World’s End és una de les joies de Sitges 2013. Brillant, àgil, intel·ligent, divertidíssima, sarcàstica, reveladora, àcida, sagaç, el millor final per la inspirada "Triologia del Cornetto" que Wright, un dels renovadors de la comèdia britànica, acaba d'aquesta manera. I quina manera de fer-ho. Oferint-ho tot, demostrant un talent arauxat, proposant discurs a cada nova pel·lícula, sentant una càtedra d'asilvestrada rara avis des de Shaun of the dead (2004), passant per Hot fuzz (2007) i arribant a Scott Pilgrim vs. The World (2010). Sense escatimar en un repartiment que sembla fet expressament per a cada personatge: Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Paddy Considine, Eddie Marsan, Rosamund Pike, amb la col·laboració inestimable de 'grans’ com Pierce Brosnan, Steve Oram o David Bradley. No hi ha res més a dir. The World’s End és una de les millors coses que poden passar en un cinema: que aplaudeixis molt, que et divertixis més, que no vulguis que s'acabi mai, que tot això et serveixi per riure de tu, de tot, de tothom i de la vida. Efectes, destrucció, intimisme, rialles i bombes. I sí, també la maleïda crisi de l'eterna joventut dels 40. Però com mai abans te l'havien explicat. Com només Edgar Wright pot explicar-la.

Dark Touch

D'atmosfera elegant i pètrida, Marina de Van s'esforça en crear una pel·lícula fosca que pugui transmetre angoixa psicològica. Niamh té onze anys i ha de superar la pèrdua de la seva família en una massacre perpetrada a casa seva, davant dels propis ulls, sense poder-hi fer res. En cinc minuts diu adéu a pares i germà. Així comença Dark Touch, amb un magnicidi, amb el fora de càmera inquietant d'un assetjament, amb la mort d'efectes i previsions paranormals, amb una consciència que es revela massa poderosa, amb els ulls inquiets d'una nena plena de traumes, de pors i de desig reprimit. Però l'esforç resulta totalment inútil, perquè Dark Touch mai no és capaç de ser lluny d'aquell lloc comú tan fàcil, ni tampoc de l'estereotip de preadolescent maltractada que acaba consumida pel trauma. I així passa tota una pel·lícula, esperant el final feliç de veure qualsevol personatge de la mateixa envoltat en flames.