D'atmosfera elegant i pètrida, Marina de Van s'esforça
en crear una pel·lícula fosca que pugui transmetre angoixa
psicològica. Niamh té onze anys i ha de superar la pèrdua de la seva
família en una massacre perpetrada a casa seva, davant dels propis ulls,
sense poder-hi fer res. En cinc minuts diu adéu a pares i germà. Així
comença Dark Touch, amb un magnicidi, amb el
fora de càmera inquietant d'un assetjament, amb la mort d'efectes i
previsions paranormals, amb una consciència que es revela massa
poderosa, amb els ulls inquiets d'una nena plena de traumes, de pors i
de desig reprimit. Però l'esforç resulta totalment inútil, perquè Dark Touch mai
no és capaç de ser lluny d'aquell lloc comú tan fàcil, ni tampoc de
l'estereotip de preadolescent maltractada que acaba consumida pel
trauma. I així passa tota una pel·lícula, esperant el final feliç de
veure qualsevol personatge de la mateixa envoltat en flames.
