La fi del món als 40

18 d’octubre de 2013

El món potser s'acabarà, però Edgar Wright no hauria de parar mai de fer pel·lícules. The World’s End és una de les joies de Sitges 2013. Brillant, àgil, intel·ligent, divertidíssima, sarcàstica, reveladora, àcida, sagaç, el millor final per la inspirada "Triologia del Cornetto" que Wright, un dels renovadors de la comèdia britànica, acaba d'aquesta manera. I quina manera de fer-ho. Oferint-ho tot, demostrant un talent arauxat, proposant discurs a cada nova pel·lícula, sentant una càtedra d'asilvestrada rara avis des de Shaun of the dead (2004), passant per Hot fuzz (2007) i arribant a Scott Pilgrim vs. The World (2010). Sense escatimar en un repartiment que sembla fet expressament per a cada personatge: Simon Pegg, Nick Frost, Martin Freeman, Paddy Considine, Eddie Marsan, Rosamund Pike, amb la col·laboració inestimable de 'grans’ com Pierce Brosnan, Steve Oram o David Bradley. No hi ha res més a dir. The World’s End és una de les millors coses que poden passar en un cinema: que aplaudeixis molt, que et divertixis més, que no vulguis que s'acabi mai, que tot això et serveixi per riure de tu, de tot, de tothom i de la vida. Efectes, destrucció, intimisme, rialles i bombes. I sí, també la maleïda crisi de l'eterna joventut dels 40. Però com mai abans te l'havien explicat. Com només Edgar Wright pot explicar-la.