The revenant, una supervivència visceral

Crítica publicada a NacióDigital el 08.02.2016

No ho tenia gens fàcil Alejandro González Iñárritu després de Birdman. Potser per això l'opció ha estat endinsar-se en la visceralitat d'un western ple de fúria, dotar-lo d'una plasticitat extrema, portar-lo a zones gèlides on el salvatgisme és pitjor que qualsevol de les morts imaginables. És precisament la tria de l'espai el primer dels encerts que fan d'El renacido (The revenant) una obra memorable, com també ho és confiar a Leonardo DiCaprio i Tom Hardy el duel que mou els fils. Si bé la glòria se l'emportarà el primer –els Oscar l'esperen–, cal destacar la paorosa guturalitat de John Fitzgerald, brut i convertit en un espectre més d'aquesta terra de ningú on la bogeria destrossa les ànsies dels exploradors.

Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.