Birdman (o la fúria inesperada del sublim)

Era de justícia poètica que aquesta diatriba ultramagnètica sobre què coi és la fama fos protagonitzada per Michael Keaton, un actor a qui la fama l’ha colpejat de tal manera que no és que sigui la rampoina que queda de Batman, perdó, de Birdman, sinó que la fosca capa del seu decrèpit personatge no l’ha deixat enlairar-se de cap altra manera que no fos a rebuf del record d’un heroi. Per això Birdman té tant de vivència, de batec, de reivindicació, de cinema fet des d’una narració diegètica impecable i extrema. Per això el resultat és la millor pel·lícula d’Iñárritu des de 21 Grams, construïda com un espectacular pla seqüència en fals, però alliçonador en la seva essència superdotada: el cine com a imatge, discurs i arma del poder de la narració més sublim. Un relat de redempció d’alta costura, on absolutament tot és a lloc, a ritme de redobles, de levitacions i d’epopeies que són tan reals que semblen pura fúria feta cine.

Lo Imposible | Altament efectiva i sobradament efectista

La segona pel·lícula de J.A. Bayona demostra que el director d'El Orfanato (2007) té una capacitat  innata per explicar històries amb el vigor i amb el tempo que cada moment demana. Lo Imposible n'és un exemple virtuós: tècnica, ritme, grandiloqüència i un ofici depurat que acumula un bon grapat de mèrits. Però de vegades no n'hi ha prou: tot això té raó de ser si els mèrits convulsionen des de l'insondable, si s'escapoleixen dels llocs comuns on s'aferren mirades menys talentoses. Després d'ofegar-nos en dues hores d'emoció sostinguda, la pel·lícula ens deixa dues certeses. Una, que Lo Imposible és tremendament efectiva. J.A. Bayona sap què vol el públic, sap què li agrada, sap com ensenyar-ho per provocar estímuls immediats. Sap mostrar, sap fer actuar els personatges, sap mantenir la tensió, el ritme i també sap acostar al seu llenguatge la vistositat dels blocksbusters americans on sembla emmirallar-se (haureu vist, potser, les traces de l'Spielberg més audaç en bona part de la pel·lícula). Bayona també és extremadament efectiu amb l'ús de la tècnica i posa els pèls de punta amb escenes d'un realisme estremidor (l'arribada del tsunami és, senzillament, espectacular). Però -i va la segona certesa-, Lo Imposible és tremendament efectista, a desgrat d'un talent prodigiós que sembla quedar-se només en la superfície. Un efectisme que busca la reacció fàcil i ràpida, el subratllat maniqueu, la llàgrima que podria haver-se estalviat, la trampa reveladora. Bayona abusa de la nostra confiança i de la permissivitat emotiva que li oferim com a espectadors. Efectiva i efectista. Trieu el lloc on volgueu ser com a espectadors i resteu a l'espera que els focs d'artifici no tapin els mèrits d'aquest gran talent.