The revenant, una supervivència visceral

8 de febrer de 2016


Crítica publicada a NacióDigital el 08.02.2016

No ho tenia gens fàcil Alejandro González Iñárritu després de Birdman. Potser per això l'opció ha estat endinsar-se en la visceralitat d'un western ple de fúria, dotar-lo d'una plasticitat extrema, portar-lo a zones gèlides on el salvatgisme és pitjor que qualsevol de les morts imaginables. És precisament la tria de l'espai el primer dels encerts que fan d'El renacido (The revenant) una obra memorable, com també ho és confiar a Leonardo DiCaprio i Tom Hardy el duel que mou els fils. Si bé la glòria se l'emportarà el primer –els Oscar l'esperen–, cal destacar la paorosa guturalitat de John Fitzgerald, brut i convertit en un espectre més d'aquesta terra de ningú on la bogeria destrossa les ànsies dels exploradors.

Més enllà dels actors, mostrats sense reserves al servei d'un film tan exigent, Iñárritu també l'encerta allunyant-se del fals pla seqüencia de l'anterior faula que protagonitzava Michael Keaton, una fantasia que la distanciava de la veritat. Ara, d'aquella sensació de circularitat i de la teatralitat de la narrativa, passem a un espai obert que s'aprofita dels paisatges magnànims de Calgary, reforçats per la prodigiosa fotografia d'Emmanuel Lubezki. Amb els peus a la terra, clavats a l'arrel, allà on el dolor es viu en primera persona i des d'on l'autor edifica una tenebra èpica i majestuosa.

Trenta minuts inicials d'acció sense respir

Plantejat com una odissea de venjança i supervivència, El renacido és construïda a partir de dues pulsions. La primera, uns trenta primers minuts d'impacte, amb una acció sense respir, amb els espectadors entaforats dins el cor de la batalla, entre crits i cabelleres, patint per la nostra integritat com pateixen tots els membres d'aquesta tropa de paranyers a la recerca de pells. Un prodigi tècnic, amb el Dolby Surround fent-nos mal, amb els xiulets de les fletxes travessant-nos els timpans, amb la por que s'encomana en cada cop de destral. El punt i seguit ve en una escena bestial –cap adjectiu que li escaigui millor– entre un ós i la Fe, amb la natura convertida en l'omnipotència de Déu.

A partir d'aquí, Iñárritu teixeix un grotesc revers d'allò que va fer Sean Penn a Into the wild (Hacia rutas salvajes, 2007) i es val del mínim per fer una obra de màxims. Dues hores de patiment, d'angoixa, d'ossos cruixits, d'odi i desastre, de flashbacks místics. No li cal a Hugh Glass dir gaire cosa. Mig mort, mig coix, mig desfet, s'endinsa en la blancor del purgatori sense deixar de buscar el motiu que el redimeixi. En un exercici de versemblança brutal, l'actor és portat el límit per un director que no recorre a la mentida, ni quan cal despullar-se a deu graus sota zero, ni quan la carcanada d'un cavall fa de refugi, ni quan el protagonista ha de menjar vísceres i, en un acte reflex, les vomita. Un rodatge que necessitava una implicació desacomplexada, tal com han reconegut Dicaprio i el propi Iñárritu.

Entre arbustos, neu i disseccions, l'únic que grinyola d'El renacido és la conclusió.
Més de cent cinquanta minuts per acabar en una batalla final que és tan convencional que desconcerta, sobretot després d'una matèria tan superba com la que ens ha portat allí. El film s'ha mogut per llocs tan agradosament poc comuns que la darrera cacera esdevé previsible. El pare que s'aixeca de la seva pròpia tomba per executar una venjança mereixia una implosió tan extrema com ho són les segones oportunitats de viure... i de matar.