L'altra frontera: Orwell i la llibertat reduïda

L’opera prima d'André Cruz Shiraiwa, L'altra frontera, ens explica la història entre una mare i un fill que, per tal de sobreviure i tirar endavant, hauran de veure’s immersos “en una gimcana absurda” i “fer frivolitats per guanyar-se una mica l'estima de la gent que els mira”, tal com explica el propi director. Inicialment, el film sembla que agafi el camí que va obrir The Road (John  Hillcoat, 2009), però la fugida que fan Hannah (Ariadna Gil) i el seu fill León (Biel Montoro) de seguida abandona aquesta opció quan entra a Terra de Ningú. El campament de refugiats es convertirà en alguna cosa més que una escapatòria desitjada, i l’espectador haurà de replantejar-se algunes coses de la seva pròpia realitat, inquietantment propera, plena d’egoismes i convertida en una constant exposició que busca el show bussiness. Amb referents com Black Mirror la història queda, però, a mig camí i el guió no permet que la crítica arribi a fer el mal que podria, esdevenint un film previsible, de queixalada estèril i amb una història que resta totalment esbiaixada degut a la manca de recursos per fer-la lluir.

Strawberry fields forever

Quan John Lennon va escriure Strawberry fields forever, l'Espanya de la dictadura encara vivia en una cortina d'obscuritat, sense psicodèlies ni viatges al·lucinants, però amb tones de records abraçant una infantesa, tan prima i coartada com també feliç. Aquella cançó va suposar l'evocació d'un món de somnis que romania dins un bagul poruc, fet il·lusió en el rostre de Javier Cámara, esplèndid. El viatge fa una transició de la realitat a la hiperventilació del somni feliç, del record al mite on ressonen tots els ecos d'una cançó immortal. D'aquella obra, David Trueba en manlleva el primer vers i la vindicació del món del passat, en una renúncia amarga a abandonar la infantesa. Seriosa i dramàtica, la pel·lícula aconsegueix dotar d'un llarg somriure una història trista, perquè només així, trist, pot ser l'avenç dels dies. I deixa un llegat que sobreviu a l'academicisme i a la pulcritud del narrador: que els somnis poden ser reals si vius amb ganes de meravellar-te, que la felicitat necessita la passió, que cal saber gaudir. Com si el tríptic entre Penny Lane, l’Strawberry Field i el set de rodatge on es troba el “capità” Lennon fos un testament que t'empeny a plorar mentre dibuixes un somriure a la nostàlgia de cada dia i a la glòria perduda dels 60.