Autòmata | D’ànima automàtica

18 de desembre de 2014

A tocar de la màcula esteta d’Eva, l’Autómata de Gabe Ibáñez i Antonio Banderas gravita al voltant de l’obra de Kike Maíllo, a cop de geni, aprofitant el mapa d’un futur proper reconeixible, però amb més encert en el gest i en la fredor que no pas en la inquietud. D’atmosfera contundent, verídica i polsegosa, l’artefacte és una bona constatació del talent compositiu d’Ibánez. Però és en la realització del cliffhanger on Autómata perd el tremp: ni prou efectiva visualment com per ser un thriller encomiable, ni prou discursiva com per ser un film d’idees amb una petja ambiciosa. Com la travessa pel desert de l’agent Vaucan: una agonia allargassada, pulcra i crua en l’execució visual, però del tot intranscendent en l’ànima dels personatges.