Gone girl | La realitat perduda

15 de desembre de 2014

Podem llegir Gone Girl com un manual dels efectes als quals ens veiem sotmesos, contínuament, pels mitjans d'informació. La manipulació, l'efectisme, el titular més definitiu, tot en la confecció d'una realitat que sempre és, vulguem o no, allò que s'explica. Una devastació que parteix de l'exposició pública. És, en aquest sentit, excepcional la destresa del laberint –narrativament hipnòtic– al qual ens veiem abocats des que Amy (Rosamund Pike) desapareix i Nick Dunne (Ben Affleck) se n'adona. Parella exemplar, marit i muller envejables i una vida que dispara els tòpics del pas del temps, de l'amor que entra en la reiteració tòxica de la rutina. Però Gone Girl és una pel·lícula de punts de vista, feta a partir de les mentides que tots estem disposats a acceptar i a construir, de com edifiquem el nostre món i de com ens hi adaptem. De com l'anem acceptant, malgrat tot. Amy i Nick són allò que expliquen, ell convertit en l'escriptor que no és, i ella en el personatge de ficció que tothom adora, un díptic magistral dels teoremes i de les costures dels punts de vista i del sacseig –en forma de joc i gaudi– que aquest pot provocar en l'espectador. David Fincher torna a ser el gran arquitecte que sap treure tot el suc a uns personatges que viuen empresonats en el seu propi entorn, sempre tan obsessiu i perniciós com la pluja de Seven, el teatre cínic de The Game o les pistes de Zodiac. No podia ser Nova York, havia de ser Missouri, presó d'una fugida a les profunditats de la parella. I havia de ser possible una Gone Girl com aquesta, perfecta i elegant, gràcies a un director que s'ha guanyat –a base de domini temporal, de la fotografia eloqüent i de cuidar els detalls d'una gran estructura que va més enllà del simple misteri–, ser ja en un lloc d'honor d'entre tots els directors de la seva generació.