Eva | El primer esbós

15 de novembre de 2011

















Quatre reflexions a fer. Una. No és una pel·lícula de ciència ficció. És un menut retaule intimista amb una història que s’aprofita d’un context amb aires futuristes. I prou. Dues. El talent evident de Kike Maíllo hi és, es veu i es palpa, no només en el fet de construir una autèntica delícia visual. Només un talent de gust i alçada sap plantar una escena de ball sense paraules i amb una Space Oddity que sembla una lletania. Magnífica escena frontissa que sap envoltar l’espectador fins el moll de l’ós. Tres. És una opera prima, i pensar-ho fa posar els pèls de punta. Mesurada, justa, sense afectes a la pirotècnia barata o a l’efectisme. Sense res més del què cal -potser amb massa contenció i tot-. Amb un ritme precís, i gran saviesa narrativa. Quatre. Tot això queda exposat a la pantalla, amb els defectes necessaris i amb les virtuts que s’endevinen. Un cop vista, li hauria anat millor algun cop de puny sobre la taula i acabar de quallar les grans històries que només s’esbossen, com ara el triangle amorós -on el personatge d’Amman pinta ben poc, o res-, o tot el substrat dels robots humanitzats, gens nou, certament, però en aquesta ocasió tan poc sorprenent. Eva, el primer esbós d’una gran cosa. Segur.