Man of Steel | Nou evangeli d'icones i d'esperances

28 de juny de 2013

Zack Snyder no li podem demanar pel·lícules d'un ritme frenètic, però sí l'embriaguesa d'una transcendència aclaparadora. Com no podia ser de cap altra manera, Man of Steel continua amb l'ampul·lositat dramàtica que tan bé lluïa a Watchmen i que esclata, encara amb més opulència, en aquesta nova reversió del vell mite messiànic. Allunyada de l'humor que li va donar Richard Donner, la nova història és explicada a través d'una epopeia sofisticada i exhuberant que ens mostra un Superman que fuig de l'estereotip sense deixar de ser, en essència, allò que sempre ha estat: un ésser que transcendeix la noció d'humanitat, el reflex de la perfecció salvadora que prové d'un altre món —la caverna, les ombres—, el guardià de moralitat pura. Com sempre, però amb noves preocupacions. Precisament, l'efectivitat d'aquest gran melodrama que signen Snyder i Nolan es mostra en el nou dibuix de l'heroi —tan verídic en el cos de Henry Cavill—, un Superman que també sap dubtar, patir i fer-se preguntes. El producte d'una analogia que, en temps d'esfondraments, guerres i manca total de fe, esdevé la paràbola d'un nou evangeli d'icones i d'esperances. Made in USA, és clar.