Poesia en vida crucis o el delit de ser carn d’olla

26 de juny de 2013


Que Home a l’aigua (Tushita edicions, 2012) vagi encapçalat per una cita de Jack Kerouac no és gens casual. Que Bukowski burxi entre línies, tampoc. Com tampoc ho és que els ressons lúdics de la beat generation juguin a daus mentre el poeta s’aboca a l’abisme del paper. De fet, l’obra de Pau Gener, en tota la seva explosiva globalitat, no és gens casual, tot i que molt sovint pugui semblar tot el contrari. Amb un verb que llisca, amb una adjectivització que busca, grimpa i que s’arrapa al cos com una heura vigorosa sense pràcticament adonar-te’n. La troballa és sempre tan afable, tan pròxima, tan reviscolant, que sembla una giragonsa capriciosa, una impaciència del bolígraf. Com si res. Però no ho és, de cap de les maneres. La poesia de Pau Gener és, literalment, extraordinària, perquè defuig l’ordinari i és terrenal en la seva bellesa, humana en el seu despropòsit i tangible en la seva excel·lència vital. A dins, entaforat als murs del cor, hi ha tot un magma d’evocacions, de desigs i d’hores viscudes –d’això en sap un munt, el poeta. També d’elegies tan vívidament urbanes com, al mateix temps, frondoses i rurals, com si l’ànima del Nova York que va acollir el jove poeta tingués la humitat del sotabosc del Montseny. És per tot això que cal saber-ho: obrir aquest Home a l’aigua és més que un simple crit d’alerta. És fer xof, nedar a contracorrent i no parar de fer braçades. 

Aquest “prototip de novel·la d’aventures” es qüestiona, des del mateix germen, quina és la seva naturalesa literària. El joc és molt seriós, malgrat que la disposició sembli foteta. Novel·la atribolada? Prosa retallada? Dietari de vivències? Apunts de vida? Repunt d’amants i coits? Poesia esqueixada? Versos que esquiven el punt i final? De fet, vindria a ser tot això, i amb una valentia admirable. Un llibre que és un magnífic tast d’una acció viva, un munt d’oracions en un esclat d’idees que culminen l’art de l’anotació, del fet de dibuixar imatges que volen cosir-se, les unes amb les altres. El resultat és l’evidència més potent de la poesia que ha anat teixint, de manera quasi artesanal, Pau Gener. Des del primer tast de Si al final no vinc, i m’esperes, passant per No calla –ambdós a l’Emboscall– i fent parada a Tancat per mancances (LaBreu, 2010), que la seva veu poètica ha anat fent-se gran, amb paciència, amb gana, a glopades. Home a l’aigua és un descosit de versos camuflats que parlen pels descosits, que transiten per tot un paisatge que el poeta ha anat esbossant en d’altres poemaris i que resulta, ara i aquí, més complet que mai. 

Com un cofre obert, el desplegament de lletres viu a través d’un llenguatge planer que es mostra proper en cada paràgraf, en cada estrofa. El llibre, dividit en tres parts, mostra tots els guanys del discurs literari de Gener, especialment aquest costumisme empàtic que embolcalla el lector amb una naturalitat innata, gens forçada, essencialment pura. El poeta, com si res, ens interpel·la i ens relata coses com si els lectors fóssim companys d’aquest viatge, com si fóssim part de la colla, en veu alta i en “vida crucis”, sense filtres aparents ni superficials. La troballa és un estat de confidència permanent i fictici, el llibre d’estil d’un poeta-nàufrag que sap on és la costa, però recrea el viatge com si volgués fer esperar Penèlope. L’actitud el delata: “voldríem aixecar-li la faldilla a l’existència”. I així juga a fer d’antiheroi. 

L’era on la gent festejava tot allò que començava 
Irònic i arrelat a un paisatge emotiu que el connecta directament amb els paradigmes dels 90, per Home a l’aigua circula una galeria de fets i gent que han bastit l’escenari vital de la veu poètica. Des de l’habitant de la botiga de mobles, passant pels rotlles de paper higiènic o Michael Jordan, tots ells reviscolats en el món de cartró-pedra d’«Adéu a tots», “el decorat fefaent de la meva realitat”. A partir d’aquí, és absolutament intens l’esperit de la cultura de l’underground fosc dels anys d’aquella malmesa Generació X que va fornir els preceptes d’un món incomplet. El mostrari deixa engrunes reconeixibles per on transiten el moviment Dogma, Crazy Horse, Reality Bytes, la silueta de Winona Rider, el grunge, Tim Burton, William Blake, Johnny Depp o Jim Jarmusch. Alguns, sense evidenciar-se. D’altres, convertint-se en persones de l’acció, com el fil nostàlgic d’una adolescència feliç –“hi va haver una era on la gent festejava tot allò que començava”–, amb Puyal, el Barça d’Stoichkov i Romario, el Filiprim, l’Arale i tot un munt de referències amb les quals dialoguen: Camus, trames de la conspiració, Rockefeller, la reserva federal, les Nacions Unides, la borsa, el crack, Napoleó. Fins culminar amb «Vingui a nosaltres el nostre regne», on el poeta ja és viatger del tot, transhumà, amb les visions del tren, amb els efectes del youtube, amb les coses que té ser enze, amb la senyora de l’hostal, amb els estancs. “I com es porta? Com es pot”. 

És així de simple: llegir i existir. “Cada pàgina que s’empassa competeix amb cada nova cantonada que travessa i cada amor que desapareix. No és una cursa, i tothom s’ho repeteix a crits mentre corre”. Una passa que va endavant, sense veure la meta. Com la mà d’un poeta que explosiona, que es mostra en plenitud, impúdicament burleta, generós en la imatge, càlid en la vivència i en l’expressió. Com aquesta mena de dietari oníric que és Home a l’aigua, un recull d’experiències ficcionades que, alhora, viuen absolutament arrelades a una realitat única. Tot això glorifica el recompte de mèrits, però també la certesa que Pau Gener posseeix una gran intuïció poètica i una consentida imperfecció que ja és part integral d’un estil singular que fa que tot llisqui de manera plaent, sorprenent i agradable. “Si segueixes buscant, és perquè ja has trobat”, ens diria el propi poeta. I, justament, és això mateix. No parar de buscar mentre s’edifiquen troballes, mentre resolem el cub de Rubik que és aquest tros de llibre en forma de testament apòcrif. La vida en forma de lletra.

Article publicat a la revista Poetari