Tango libre | Dansar amb cadenes

2 de juliol de 2013

El tango, i la poesia, sempre ha estat alguna cosa semblant a allò de “dansar amb cadenes” que deixà escrit Nietzsche a El viatger i la seva ombra. Moure’s amb la llibertat de saber la cotilla. Apropar-se amb la passió de l'impuls, però saber rectificar i mantenir l'equilibri. L'última pel·lícula de Frédéric Fonteyne vindria a ser la faula innòcua d'un món brut, difícil i carcerari. La pauta, el barrot de la presó; la llibertat, la divisa que marca el pas del ball de la rutina. De fet, d'això va Tango libre, d'escapar-se. D'escapar-se d'una vida incompleta, imperfecta i dels errors. Més enllà d'això, només hi ha un buit tan gran com el món i la mateixa fugida. És per aquesta raó que no cal saltar, ni burxar en la veritat de cadascun dels personatges —tots mancats d'alguna cosa. Per entendre el pas d'aquest tango només cal deixar-se endur per la successió dels fets i sentir la música i el fregueig del cos en moviment. No fa mal, el ball és l'espurna de la presó feta llibertat. És la cara de François Damiens i el verb intrèpid de Sergi López, els dos fars en contrapès de la història. És la vida infeliç que interpreta Anne Paulicevich, també guionista. I és aquell contrapès lleuger que remet, irremeiablement, al famós poema de Gil de Biedma que jugava a fer versos. “La poesia es el verbo echo tango”, escrivia. Com la faula, com una pel·lícula lleugera.