La «tendresa política» de Pruden Panadès

15 de febrer de 2013

Pruden Panadès s’estrena a la literatura per adults amb Cosins de Tarzan, i ho fa de la mà de Raig Verd. L’editorial aposta, un cop més, per una escriptora que demostra tenir convicció i intel·ligència i per un llibre que és ple de fronteres, de saviesa i d’economia narrativa, tot un petit tresor que esdevé una interpretació magnífica –i molt ben resolta– de la leggerezza que proposava Calvino pel nou segle. Resolutiva i subtil, Pruden Panadès té una manera deliciosa d’encarar la narració. Res és sobrer i tot té un sentit, cosa que fa, de cada conte, un enfilall d’idees lúcides i de visions entranyables que connecten la moribunda Plaça Lesseps amb la petja d’una altra plaça literària del mateix barri, també plena de retops simbòlics. Tal com confessa l’autora, Mercè Rodoreda i l’esperit de la Plaça del Diamant són molt presents als estímuls d’aquestes píndoles narratives. 

Cosins de Tarzan és, a més, una mostra fefaent de literatura sense marges, amb un to narratiu que traspassa la fronterera invisible que existeix entre el lector adult i el lector nen. De fet, què importa, això? El joc que batega en tot el llibre elimina la separació de públics, però també la manera d’estructurar la narració –és un conte, una novel·la o un dietari?–. En aquest sentit, Panadès cultiva, amb encert i elegància, una narrativa memorialística que es recrea en l’anècdota. L’anècdota, però, ve acompanyada d’un substrat que és tot un magma de vessaments ideològics, tot un exemple d’una ‘tendresa política’ que fa el relat càndid i punyent alhora. Per això cal subratllar que el llibre no sigui només un enfilall de memòries: és un llibre que carrega de valor la vivència i que fa que aquesta ens faci entendre, amb precisió, d’on ve l’esperit que origina cada emoció. 

També és molt interessant el joc d’opòsits que sosté el llibre: ‘gran’ i ‘petit’ són els dos pols que alimenten el gruix de la narració. Ja queda subratllat, d’entrada, per Hélène Cixous en una de les dues cites que encapçalen el llibre, “que veure petit allò gran i veure gran allò petit és veritat, i és això el que ens fa riure”. Aquest distanciament entre la cosa viscuda i allò que el nen desconeix (que, al capdavall, és ben poca cosa, com bé sabem quan ens fem grans) ens ofereix una postal emotiva que ens fa somriure en gairebé tots els casos. Ben simptomàtic és, doncs, que a Cosins de Tarzan la paraula ‘petit’ tingui un pes recurrent al llarg de totes les lletres que endrecen els contes. No és només un recurs efectiu, és tota una declaració de principis. 

És així que Cosins de Tarzan esdevé la sorpresa i la meravella dels petits detalls. És posar el focus en un lloc on normalment no el posaríem. És remarcar allò que gairebé no es veu. És el viatge per la frontera. És un “ni fort, ni fluix”, un ser-hi i fer-se notar, una manera d’abraçar que dóna calidesa i ens posa alerta. És la manera, deliciosa i elegant, que té Pruden Panadès de descriure “com els nostres pares en agafaven de la mà per anar a jugar al parc del costat de casa”. Cap altra cosa, cap altra frase, faria justícia a la veritat poètica d’aquest llibre que traspassa l’anècdota d’un breu espai de temps i d’un barri. Afegiu a la lectura, si podeu, una banda sonora. Per exemple, Nino Rota. Feu que soni el Finale de la ‘Dolce Vita’. I emocioneu-vos –o somrigueu– amb aquesta reconstrucció d’un món viscut i imaginat que ressona en una delícia literària d’una autora que es deixa assaborir.

Article publicat a Núvol