Blancanieves | Com ho són els clàssics

17 de febrer de 2013

Pot ser una pel·lícula clàssica en el mateix moment d'estrenar-se? La Blancanieves de Pablo Berger sí, amb la senzillesa de l'encert i la naturalitat del matís, amb una complicitat narrativa i visual que demostra que hi ha pel·lícules que transcendeixen un moment, un temps i una escena. Que desprenen una aroma de troballa, de nou inici. De clàssic. Blancanieves ho és, i ho aconsegueix sense ser un pastitx en forma d'homenatge. Ho és perquè respira un amor passional pel cinema, perquè es recrea en el diàleg que manté amb una tradició evocada, perquè mira amb ulls d'avui un mite de la cultura popular que havia estat reduït a una pinzellada per la iconografia trinxadora de la Disney.Blancanieves és una pel·lícula clàssica, però no ho és per haver intentat emular la manera clàssica de fer cine. Quin gran encert, Pablo Berger, haver esperat nou anys per fer la pel·lícula que succeeix Torremolinos 73. Quina meravella veure que encara és més sorprenent que aquella primera gran temptativa, per difícil que sembli de creure. I ho és. Exquisida, delicada, justa, arquetípica, trista i màgica, enlluernadora, vital. Com ho són els grans clàssics.