Passada la ressaca dels premis Gaudí, el visionat de Fénix 11*23 evidencia,
en si mateix, algunes consideracions entre el film i la situació del
cinema català. Cinc anys d'Acadèmia, cinc anys on el cinema ‘de casa’
(apreciacions formals a banda) ha crescut amb certa vigorositat. Talent
n'hi ha, com demostren els autors singulars i les mirades 'de qualitat’
que nodreixen el panorama (la majoria amb premi Gaudí, com ara Albert
Serra, Agustí Villaronga, Kike Maíllo o Mar Coll). Indústria, potser
també. Fénix 11*23 n'és un bon exemple. De
factura pulcra i eficient, amb detalls de cinema normalitzat, amb
ritme, amb bons actors (destaca especialment Àlex Casanovas)
i amb una càrrega ideològica que l'aproxima a un públic potencial que
viu l'actualitat nacional de la mateixa manera que el film: encès. El
moment actual del cinema català fa possible que aquesta pel·lícula
camini. L'èxit serà, però, que al costat d'aquestes espurnes de
'mainstream nostrat’ hi segueixin florint apostes ètiques i artístiques
d'una alçada inqüestionable. Fénix 11*23 és
una pel·lícula molt més notable del què molts podrien esperar, però no
deixa de ser un intent de fer universal i digerible una història que, en
realitat, tampoc no és tan extraordinària. Però, cinc anys després,
potser ningú no s'esperava ser aquí, oi?
