Fénix 11*23 | Tot per la pàtria cinèfila

13 de febrer de 2013

Passada la ressaca dels premis Gaudí, el visionat de Fénix 11*23 evidencia, en si mateix, algunes consideracions entre el film i la situació del cinema català. Cinc anys d'Acadèmia, cinc anys on el cinema ‘de casa’ (apreciacions formals a banda) ha crescut amb certa vigorositat. Talent n'hi ha, com demostren els autors singulars i les mirades 'de qualitat’ que nodreixen el panorama (la majoria amb premi Gaudí, com ara Albert Serra, Agustí Villaronga, Kike Maíllo o Mar Coll). Indústria, potser també. Fénix 11*23 n'és un bon exemple. De factura pulcra i eficient, amb detalls de cinema normalitzat, amb ritme, amb bons actors (destaca especialment Àlex Casanovas) i amb una càrrega ideològica que l'aproxima a un públic potencial que viu l'actualitat nacional de la mateixa manera que el film: encès. El moment actual del cinema català fa possible que aquesta pel·lícula camini. L'èxit serà, però, que al costat d'aquestes espurnes de 'mainstream nostrat’ hi segueixin florint apostes ètiques i artístiques d'una alçada inqüestionable. Fénix 11*23 és una pel·lícula molt més notable del què molts podrien esperar, però no deixa de ser un intent de fer universal i digerible una història que, en realitat, tampoc no és tan extraordinària. Però, cinc anys després, potser ningú no s'esperava ser aquí, oi?