Jordi Díaz Alamà: «No sóc el típic pintor bohemi»

21 de febrer de 2013

Jordi Diaz Alamà (Barcelona, 1986) és un dels grans joves talents de Granollers. Pintor, professor i inquiet com pocs, sempre predisposat a seguir aprenent i a formar-se. Una estona de conversa amb ell deixa ben clares dues coses. La primera, que la pintura l’apassiona. La segona, que sap molt bé què fa. L'any 2011 va guanyar el prestigiós premi Figurativas 11 per un quadre excepcional on va retratar l'estat d'incertesa dels seus propis amics i, també, de tota una generació, una ‘generació del 86’ que té un futur desesperançador. "Com a pintor, has de saber quin sentiment intern tens i projectar una imatge. Quan em vaig presentar al Figurativas 11 va esclatar del tot la crisi i començava a bullir el moviment 15M".

El moment, tan intens i desesperant, el va fer adonar-se de la situació que vivien els joves com ell. "Totes les persones que apareixen al quadre són amics meus i estaven en unes condicions vitals difícils: sous baixos, necessitat d’emigrar a d’altres països, sense feina, etc". Aquella situació el va empényer a fer un quadre d’una bellesa esfereïdora. Potent i inquietant, observar-lo fa posar els pèls de punta. "Tot allò em va inspirar i vaig començar a crear. Estava en una situació personal un xic especial i hi havia a l’ambient la pressió de les revoltes del 15M. I vaig decidir fer un quadre on vessar tota aquesta angoixa i on donar el meu punt de vista". D’aquí en surt el quadre que mostra la seva generació, la de l’any 86, "una generació perduda, que surt de la universitat i es troba amb un buit laboral".

El retrat vital de tota una generació
La situació era trista. "Per això aquest quadre realment incomoda. Està pintat de manera molt fosca, amb tons freds i molts verds, i mostra unes persones desprotegides, nues, desorientades i agrupades, que baixen de dalt a baix i van cap a la foscor". L'habilitat misteriosa de l’art per dir coses que transcendeixen és d'una potència inigualable. Aquest 'Generación del 86' impacta per com està pintat, però, sobretot, per tot allò que saps que et vol dir. "El quadre és ple de petites significacions: rellotges que marquen el temps, màscares de gas, la cinta, que representa el sistema i que prohibeix passar, amb una part trencada. De fet, hi ha coses al quadre que no encaixen compositivament, però que volia que hi fossin".

L'obra li ha donat prestigi i notorietat, però la sèrie que li ha comportat més fama és 'Artistas que se venden'. "És la més agressiva de totes les que he fet. Hi ha dones que es masturben, prostitutes, etc". La seva nova sèrie, 'Danzando una realidad contemporània', narra la fragilitat i un cert desprestigi que hi ha a les arts tradicionals: ballet, pintura, música. "Són imatges que surten d’un estudi, amb ballarines que ballen. Els quadres són més blancs, però hi ha alguna cosa que incomoda: és fosc a la vegada, provoca fred, hi ha poc color". Obres que retraten fidelment la realitat i que es comprometen amb la idea que les mou.

Invertir temps en formació i en moure's
La formació de Jordi Díaz Alamà no ha volgut estancar-se, potser per això no ha parat de viatjar i de conèixer obres i pintors. La primera aturada important va ser un cop acabada la universitat. "Me’n vaig anar a Chinchón, a Madrid, a estudiar amb el pintor xilè Guillermo Muñoz Vera. Allà vaig estar-hi un any i va ser una etapa molt productiva. Hi vaig aprendre moltíssim, pintava per no avorrir-me". Després va anar a Florència, a una de les millors acadèmies que hi ha a nivell mundial. "M’interessa molt perquè és una acadèmia que ha agafat el programa docent del segle XVIII, en bona part provinent de l’escola francesa que encapçalava Jean-Léon Gérôme", un dels pintors que porta l’academicisme tradicional al clímax artístic. "Allà vaig aprendre a pintar a partir d’una tècnica més tradicional. La meva paleta és més dels segles XVIII i XIX". I també ho són els procediments. "Incorporo coses noves, però la meva tècnica es basa en els procediments d’aquella època".

A Florència s’hi va estar un any, fins que la Universitat de Barcelona li proposa ser professor de dibuix. "Vaig dir que sí. La docència m’agrada molt, tot i que potser no per dedicar-me’n en exclusiva". Entremig, també ha fet cursos amb pintors tan extraordinaris com Antonio López, "probablement el millor figurativista d’Europa" o Odd Nerdrum, "amb qui també vaig aprendre molt en la meva estada a Noruega". Amb tot, Díaz Alamà confessa que el temps que ha estat a Barcelona no li ha servit per pintar massa, però sí per moure’s. "He fet exposicions i he començat a fer-me un nom. Per formació familiar valoro molt el treball i el fet de muntar una empresa. En aquest sentit, no sóc el típic pintor bohemi. De fet, jo sóc empresari de mi mateix i de la meva obra, i ara estic invertint el temps en exposar en galeries".

La importància de saber què es pinta i com es pinta
"Penso que la vida d’un pintor és com una partida d’escacs, una mena d’estratègia". Primer has de saber pintar molt bé, una cosa que acostuma a ser, paradoxalment, el menys important de tot. "És més important saber què pintes i què vols transmetre. Jo tinc la sort que pinto el que pinto i que ho faig d’una manera molt concreta. I tinc sort de poder treballar a les universitats, ja que això em dóna un coixí econòmic que em permet pintar el què vull". Per sort, la pintura és una passió que ve des de petit. "Si no fos així, no m'hi podria dedicar, perquè és un món molt dur. Fer un quadre porta molta alegria. Però, a la vegada, també són molts problemes". 

Pel que fa a la pintura dels nostres temps, Díaz Alamà aposta per allò que li agrada. "Penso que hi ha un retorn al realisme i al figurativisme". Aquesta fe en la seva aposta i aquest estil l’ha fet ser un dels joves pintors estatals més destacats del moment, amb obres exposades al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona (MEAM), a l’Obra Social Caja de Ávila, i a diverses galeries de gran prestigi. Però encara hi ha un munt de projectes a fer. "Per exemple, muntar una acadèmia d’art a Barcelona que sigui diferent a tot. Una acadèmia molt exclusiva, que ensenyi tot el que he après a Florència. Crec que la gent busca aquest tipus de docència, d’un nivell molt alt i exigent". A banda d’aquest somni, també treballa en el dibuix digital i el Concept Art. En el seu cas, talent, decisió i empenta semblen part d'una fórmula guanyadora. És qüestió de temps que l’art d’aquest jove granollerí es faci un lloc d'honor entre els noms que mouran els fils de la pintura del futur.

Link: Jordi Díaz Alamà: «No sóc el típic pintor bohemi»