Drive | Explosiu artefacte d'intimitat

17 de gener de 2012

Nicolas Winding Refn no concedeix ni el més mínim marge al dubte en aquest evident exercici retro que suposa Drive (2011). Des del minut zero, passant per l’esclat d’uns títols de color rosa fúcsia de tipografia desclassificada, l’aposta és clara i no porta a enganys. A la centrifugadora, tota mena de referències d’estètica vuitantera, una banda sonora que es clava endins, una fascinació gens passada de voltes per la sèrie B, un passeig pel cor del cinema noir i una proposta descaradament artesanal que també agradarà els amants del soroll i la velocitat. I ho fa sense deixar-se emportar per la fascinació visual (i fàcil) que fa prevaldre l’estètica per damunt de la pausa adient, en un solvent exercici d’equilibris entre l’homenatge i l’acció trepidant d’uns temps ultraviolents.

La mà de Winding Refn fa de Drive, malgrat el rebombori pretesament arty que s’ha creat al voltant, un thriller urbà entretingudíssim, de maquinària gairebé perfecta i no procliu a la temptació dels excessos. A més, també és un artefacte extremadament eficaç, una pel·lícula feta a imatge del protagonista, interpretat per Ryan Gosling, el més gran encert de tot plegat i el pal de paller on s’aguanten la resta de coses no dites. En un exercici admirable, Gosling demostra que entén el personatge i en fa una execució mesurada i brillant. Al capdavall, Drive és com aquest Driver: una màquina on no hi ha concessions gratuïtes a la sensibilitat maniquea dels personatges i que no cau en el parany de l’efectisme que dóna rèdits instantanis.

El resultat és una troballa, per damunt d’allò esperat. Entretinguda sense caure en la pirotècnia. Artística sense deixar de ser comercial. Clàssica sense deixar de ser moderna. Explosiva sense deixar de ser intimista.