Una cosa elemental, senyor Holmes

18 de gener de 2012


















Ja sabem a què juga Guy Ritchie i potser justament això el fa especial. Dotat per explicar històries amb una energia contundent i irònica que desperta passions i detractors a parts iguals. Dotat també per ser absolutament buit, gasós com l’heli d’un globus barat que no tindrà més transcendència que ser efímer en la seva peculiaritat. La seva filmografia és plena de coses notables, amb Lock, Stock and Two Smoking Barrels (1998) com a ufanós estendard, i d’altres que són directament de vergonya profunda, com aquell infraproducte que va protagonitzar Madonna anomenat Swept Away (2002). Per això, perquè ja sabem de què pot ser capaç (és a dir, vés a saber) que no ens sorprèn aquesta segona part de Sherlock Holmes. Elemental. Però sí que ens reconforta, perquè amb aquesta mena d’antecedents una segona entrega podria haver estat insuportable.

Però no. Per ventura d’algun caprici inesperat (canvi de guionistes inclòs) és tremendament entretinguda, divertida i trepidant (no em negueu la major, sisplau). Ah, cert. Potser m’oblidava afegir que també continua sent buida, carregosa, no gaire adulta i sovint efectista quan es recrea en explosions i batalletes del gust d’un home pneumàtic com Ritchie. També podeu dir que no respecta el to elegant de l’original, i que el cervell ha perdut en favor del múscul. O que no hi ha lloc per alsuspense de debò, o que és tremendament llarga i hiperactiva.

I afegir que Robert Downey Jr. segueix interprentant Chaplin de manera eterna, o que és molt millor la magnífica sèrie que protagonitza Benedict Cumberbatch. I potser no serà pas mentida. Però cal dir que un dels encerts és el càsting, amb actors entregats que, a més, cauen simpàtics. Celebro la presència de Jude Law, Robert Downey Jr., Jared Harris i Stephen Fry. I també cau bé, i això ja és dir, Noomi Rapace. Que sí, que Sherlock Holmes: A game of shadows (Guy Ritchie, 2011) és allò que havia de ser i, fins i tot, molt més del què podíem haver somiat. I, a aquestes alçades, que això passi en mans de Mr. Ritchie no és pas poca cosa.