Uncertainty | Anar, tornar i que res no hagi passat

13 de gener de 2012



















Fa poc, en un arravatament de curiositat fílmica força inquietant, vaig fer-me amb una còpia d'Uncertainty (Scott McGehee i David Siegel, 2008), encara pendent d'estrena aquí i encabida en l'estranya filmografia, més o menys independent, d'aquesta parella de directors. Inicialment cridat per una història que semblava contenir algunes propostes de certa perícia narrativa (tot i que la idea tampoc és gaire original, no ens enganyem), em resultava força fascinant veure com McGehee i Siegel se'n sortien en l'afany d'explicar els mecanismes de la incertesa i de la presa de decisions. Planejava l'ambient una certa abstracció del principi d'incertesa de Heisenberg, projectat en aquelles obsessions que cadascú bonament té i pot mantenir amb traça (i, també, amb alguns efectes secundaris dolorosos). Tots aquests bons propòsits eren estrictament a priori. Això em pensava, això esperava. 

Però no. Per capricis del màrqueting, s'etiqueta Uncertainty de pel·lícula estranya. Ho és, però estranya per inconclusa, per no saber a què juga ni què volia dir-nos. Estranya perquè viu en la inòpia de les idees que no tenen un valor real. Viure de la fogonada d'un bon punt de partida no dóna carta blanca per no treballar-se una mica el farciment. La història és insatisfactòria i excessivament estàtica. Ni explica res, ni va enlloc. Ni vol arribar a cap conclusió, ni vol confrontar les enormes possibilitats que contenen dos mons que s'agafen de la mà sense saber-ho. Tot plegat avança a trompicons cap a una resolució que no arriba mai, tot i que l'escena final és el millor. Almenys el final intenta contenir aquella mica d'èpica poètica que tan embafa a alguns i que, només en part, aconsegueix crear alguna mena d'emoció a l'espectador.

La sensació, en acabar, és la d'un petit frau. Un bon grapat de preguntes que sembla increïble que ningú es fes abans d'empaquetar-la planegen per l'aire. Per què el guió és fet a base de forats megalítics? Per què tot sembla tan substancialment superficial? Per què la meitat més tres de tots els personatges no s'arriben a entendre mai del tot? Per què la història green ens importa un rave des del principi? Per què és tan passada de rosca la història yellow? Per sort, se salva una certa perícia visual i la cura en el tractament narratiu dels dos colors. I, per sort també, la parella de protagonistes és un encert. Però un encert que necessitava alguna cosa molt millor per lluir la seva química. Principi d'incertesa: què hagués passat si aquesta pel·lícula no s'hagués fet mai, o l'hagués fet algú amb ganes de dir alguna cosa.