Alan Turing (1912-1954) és un personatge d'una complexitat
fascinant. Creador de la protocomputadora, explorador dels límits de la
intel·ligència artificial, teòric de la informàtica i del criptoanàlisi
i, sobretot, paradigma del geni turmentat en un món on no hi havia espai
per a la seva adaptació. Justament per això The imitation game, aquest biopic de manufactura impecable, no fa justícia al seu llegat, on la victòria contra el feixisme va portar, ad hoc, una època de pau controlada i de governs de mà retrògrada. Lluny de l’Enigma
de Robert Harris, Morten Tyldum només intenta desxifrar l'enigma de la
guerra –i l'aventura del límit del cervell humà– i desisteix de mostrar
l'autèntic enigma, el de com poder esquivar la repressió implacable del poder.
En aquest trencaclosques que hagués pogut ser una pel·lícula fascinant,
Tyldum prefereix l'entramatge acadèmic en comptes de deixar-se abduir
pel poder compositiu de Pi (Pi, fe en el caos, Darren
Aronofsky, 1998), allò que hagués pogut ser un acostament plausible al
cervell de Turing. Per damunt de tot això, però, la figura de Benedict
Cumberbatch sap escorxar el geni compulsiu i angoixat del matemàtic
anglès, i li afegeix els tics i clarosbcurs necessaris per elevar un
resultat final que es recrea en una pulcritud refulgent i innecessària.
