Quique Peinado reuneix en el seu hit "Futbolistas
de izquierdas" –llegiu-lo, que val molt la pena– un recull
d'esportistes de la pilota que es confessen –o que professen uns actes,
sense fer-ne bandera– obertament “progres”. Com si això fos estrany,
perquè, de fet, ho és. La nostra societat estigmatitza els futbolistes
com a éssers sense criteri ni determinació política, éssers buits de tot
raonament filantròpic i/o intel·lectual. Com a gent sense conversa, ni
bon gust, ni afició per tenir criteri sobre les coses belles que ofereix
la vida (bones pel·lis, bons llibres, grans exposicions, etc.), la qual
cosa els determina com a éssers superficials i “de dretes” o, en el
millor dels casos, ignorants apolítics. Si Peinado demostra que,
evidentment, no tot és aixi i que el tòpic és un tòpic, Milius (Zak Knutson, Joey Figueroa, 2013) aprofundeix
en la qüestió a través d'un personatge genial i inclassificable, que
sorgeix d'una situació similar, però emmarcada en un plantejament
invers: pot un artista ser de dretes?
