Víctor García Tur: «No em preocupa tenir una trajectòria unitària»

18 de febrer de 2016

 
La Virgínia té cura dels voltors. La Dafne és traductora i té una crisi sentimental. Els ocells comencen a tenir comportaments estranys, marxen o es suïciden. Aquest és el punt de partida de la darrera novel·la guanyadora del Premi Marian Vayreda, Els ocells (Empúries, 2016), el segon llibre que publica Víctor García Tur (Barcelona, 1981) després dels elogis rebuts per Twistanschauung (Premi Documenta 2008). En el seu cas, l'espera de set anys ha valgut molt la pena, perquè Els ocells reafirma un talent que empeny amb la força d'un ofici treballat a base de lectures, d'interessos i de devocions. Immersos del tot en una trama addictiva, ens preguntem què és Els ocells: una novel·la de misteri? Romàntica? Costumista? De ciència-ficció? La resposta és una lectura desacomplexada i fresca de cada gènere, fent que la novel·la ho sigui tot a la vegada, mentre els lectors ens deixem seduir per Humptey Dumpty, Peter Parker, Xesco Boix o un Cary Grant borratxo, submergits sense escapatòria en un paisatge on hi habiten subscriptors del Muy interesante, ornitòlegs de secà o caderneres que canten com Juanito Valderrama, entre moltes altres aparicions.

- Les referències són una constant d'Els ocells, reforçades per una porta d'entrada plena de cites de diversa procedència i intenció. Al Twistanschauung també n'hi havia moltes. Quin paper juguen en la narrativitat de Víctor García Tur?
- Sempre m'ha agradat connectar el text amb altres textos i amb altres materials. A Els ocells tot té relació, moltes vegades amb ironia, amb algunes cites que són serioses i d'altres no tant. I al Twistanschauung encara hi havia més cites, posades de manera molt intencionada –les cites d'entrada al llibre i, a cada conte, les cites d'entrada al propi conte–, ja que volia que tinguessin l'aire del text que precedien.

- Crear un efecte d'hipervinculació amb altres autors i textos?
- M'agrada la sensació de "tràiler", de crear expectatives i condicionar el lector abans de llegir. I també m'agrada jugar amb citacions que no acaben d'arribar enlloc, i fer broma sobre el fet mateix d'estar "sobrecitant".

- El to del llibre és molt fresc, amb una trama que enganxa des de diferents perspectives i que em recorda molt l'escriptura de Marc Pastor, especialment en la connexió que el llibre té amb L'any de la plaga.

- M'agrada molt el que fa en Marc Pastor. Els dos tenim uns referents similars i els mostrem. Potser és una cosa de la nostra època, això de no tenir problema de dir d'on véns. Fins ara, molts autors amagaven les coses que l'havien motivat a escriure, referències que són part fonamental d'un llibre. En el nostre cas, crec que això fa que la gent connecti amb el text de manera molt directa.

- Li preocupa que la connexió pugui quedar-se només en una generació molt concreta?
- Sincerament, no sé amb qui pot connectar Els ocells. El fet és que, si existeix gent com jo, sé que el podran gaudir, perquè jo he gaudit molt escrivint-lo.

- Entrant en matèria, una de les protagonistes d'Els ocells és la Dafne, una ex-punk que estableix una relació molt especial amb la Judit, que té 16 anys i es troba en un moment d'autoafirmació.
- En aquest cas, les dues tenen uns referents que faran que els lectors que els tinguin sentin la història més pròxima. Però tinc la il·lusió que el llibre també pugui connectar amb qui busqui coses més universals i de trama: la història d'amor, la història dels llinatges que arriben a la fi, la de les famílies que s'acaben perquè no hi ha descendència...

- Per què ha trigat tan per publicar el segon llibre? El Twistanschauung (Premi Documenta 2008) va ser rebut amb entusiasme entre el sector.

- Podria semblar que he passat molts anys fent Els ocells, però en realitat he escrit moltes coses que no han sortit. Tinc dues novel·les aparcades. Quan vaig acabar el Twistanschauung vaig començar una novel·la que no vaig aconseguir tirar endavant. De fet, es deia Un poble que es deia Tarascones, i en faig una mica de broma a Els ocells, perquè la Dafne –que és traductora literària– l'està traduint. En el llibre, però, la novel·la és anglesa.

- No la va acabar. Què va passar?


- Vaig perdre la passió i, a la vegada, em donava uns problemes que no sabia com solucionar-los. Com a escriptor novell, no sabia que no passa res si deixes una cosa i et desbloqueges provant amb una altra. Ho vaig estar arrossegant massa temps sense saber-ho solucionar...

- I en va venir una altra, de novel·la, també truncada.


- Sí, però de seguida vaig dir "fora!" i em vaig posar de ple en això. Ja veus que he estat treballant en moltes altres coses, i ara tinc molts contes. De fet, la feinada de la novel·la em fa pensar que gaudeixo més amb els contes, on hi entro i hi surto més ràpidament i tot és més passional...

- ...i no exigeix tanta concentració sostinguda...


- La perseverança d'escriure cada dia la tinc, però això d'estar sempre amb el mateix tema, amb els mateixos personatges durant molt de temps... em costa molt.

- Quan de temps ha invertit per escriure Els ocells?


- Això té una mica de trampa [riu], perquè m'hi vaig posar l'hivern de 2011. Vaig provar de reescriure la pel·lícula d'Alfred Hitchcock amb aquests personatges, la Virgínia, en Vador, la Dafne, etc. Ho vaig provar, no acabava de sortir-me'n i ho vaig deixar aparcat. L'octubre de 2014 m'hi vaig tornar posar, perquè volia entregar-la al premi Marian Vayreda. Vaig estar d'octubre a febrer escrivint la novel·la, amb una dedicació molt intensiva. Tenir una data d'entrega i un premi en perspectiva em va servir per tirar a matar, renunciar a coses, saber on tallar i on no ficar-te...

- Com va treballar a partir de la pel·lícula de Hitchcock? Agafava escena per escena i les anava reescrivint? Hi ha paral·lelismes en escenes concretes, com l'atac d'una gavina en una barca, que vostè converteix en l'atac d'un voltor a la Dafne dins un cotxe.


- És que Hitchcock sempre feria les actrius rosses! Hi ha coses que he anat mantenint, escenes totalment transportades a la novel·la. Però, sobretot, els rols de personatge: que hi hagi la presència de fora (Dafne), la mestra instal·lada en aquest microclima (la Virgínia) i el Vador, que treballa en una polleria i és el personatge masculí.

- Per què aquesta analogia amb Els ocells i no amb una altra?


- De petit, la meva mare no me la va deixar veure. Deuria tenir sis o set anys i em va dir que em faria por. Crec que va fer bé, perquè de petit tenia molts malsons i ella, en realitat, m'estava protegint. De fet, la pel·lícula de Hitchcock és sobre el poder castrador d'una mare, que arriba a impedir que la parella consumi l'acte sexual! Em feia gràcia que la meva mare m'impedís veure la pel·lícula, però no vaig trobar el moment de veure-la fins després dels trenta anys. Sense saber-ho, la meva mare em va crear un mite.

- Normalment, quan et crees un mite i el veus, tens una decepció.


- Però a mi em va encantar! Vaig pensar que ho havia d'aprofitar i portar-ho al meu territori. Per això es diu Els ocells, no me'n vull amagar pas. La referència a Hitchcock ha de ser-hi, des del principi fins al final.

- Com s'ho ha fet per, a partir d'una pel·lícula tan icònica, fer una cosa diferent?


- Amb la inversió. La pel·lícula de Hitchcock és centrípeta, els ocells ataquen. Però la meva novel·la és centrífuga, tot el contrari. Una inversió total. Els ocells no ataquen, sinó que fugen del centre del poble. Les escenes, òbviament, no poden ser les mateixes, però el quadre de personatges, com et deia abans, té molt a veure amb la pel·lícula.

- El primera capítol és tot un ganxo, crea empatia i interès de seguida. Com a lector, vols seguir els personatges i veure què passa. En el procés d'escriptura, es plantejava fer una novel·la d'èxit?


- No sé què passarà, però sí que vaig fer Els ocells amb la vocació d'ampliar el cercle. El Twistanschauung té una vocació molt minoritària, és un llibre molt estrany, ple d'experiments. També és lliure de prejudicis, perquè anava a buscar coses i a trobar la meva pròpia veu. A Els ocells, en canvi, jo volia jugar amb les convencions i buscava una novel·la on la trama fos molt important, així com tot allò que passa als personatges. I volia que hi hagués un "mcguffin", un misteri que fa que tot evolucioni i vulguis saber "per què". El repte era buscar unes formes més clàssiques per fer una novel·la on pogués posar-hi tot el que a mi m'agrada.

- Vostè és dissenyador gràfic. Aquestes ganes d'experimentar i buscar "jos" sempre diferents creu que potser li vénen per la seva professió?


- Sí, els dissenyadors no tenim "marca personal", perquè cada client ve amb uns problemes diferents i tu li dónes solucions diferents. En aquest sentit, no em preocupa tenir una trajectòria unitària. Estic molt content que aquest llibre no tingui res a veure amb l'anterior. I espero que el següent també sigui una cosa totalment diferent.

- A banda de la referència cinematogràfica, quins referents literaris tenia presents quan va escriure Els ocells?


- Pensava molt en el Phillip K. Dick i en el concepte d'una peça que no encaixa en una trama de misteri. Ell no te la va resolent a través d'un sol personatge, sinó de tres o quatre a la vegada, fent que les històries es vagin creuant. Mentre escrivia el llibre pensava molt en això, sobretot en novel·les com The Man in the High Castle (1962), també en A Scanner Darkly (1977), on tot acaba encaixant.

- A la novel·la, treballa bàsicament amb tres dones (Dafne, Judit, Virgínia) com a protagonistes. És casual que fossin dones?


- No, és molt important, perquè hi ha la pressió de la mare per a què el personatge masculí no escapi mai del poble, tal com també passa a la pel·lícula. En Vador ocupa el lloc del pare quan aquest mor i podríem dir que està "incestuosament" aparellat, a nivell freudià, amb la mare. També m'interessava que fossin personatges femenins perquè hi ha el tema de tenir descendència o no tenir-ne, que és present al llarg de tota la història.

- El poble també es troba en un dilema pel que fa a la despoblació i al seu futur.


- Sí, és un cul-de-sac. La Dafne es troba en el punt de decidir. Però el poble s'està morint, s'està despoblant, i la manera que troben de revifar-lo és el turisme rural, que pot acabar provocant una altra mena de mort.

- Tothom vol evitar la fi. Els ocells fugen i això és molt simbòlic.


- És una mena de reflexió entre ecològica i humana.

- De tots aquest personatges, quin és el que més li agrada?


- Tinc un afecte especial per la Judit. Potser és paternalisme, perquè ella és una feminista de setze anys que comença a rebel·lar-se i es troba en un poble de merda, totalment sola. En canvi, la Dafne no em cau gaire bé.

- Potser és perquè és l'única que està vinculada amb el món de l'escriptura?


- Me l'imagino com una persona egoista i intractable, i per això em cau malament. No té res a veure amb la gent del gremi [riu].

- La Dafne no és l'única picada d'ull al món literari. Les germanes Brugués recorden molt sospitosament les germanes Brönte.


- De fet, la Dafne s'emporta d'allà un llibre i ara m'agradaria molt escriure'l, aquest llibre. Espero poder-ho fer.

- Sempre treballa a fogonades?


- Escric cada dia! Em llevo molt d'hora i em poso a escriure, normalment començo a les sis del matí. Amb Els ocells em vaig quedar a l'atur i això va fer que hi pogués dedicar moltes hores.

- I què farà amb les dues novel·les que tenia començades?


- No ho sé. Aquesta també estava morta... i mira. Tinc molta cosa escrita i m'agradaria aprofitar-ho, sobretot els contes.