Deadpool | L'heroi que ens bufeteja

22 de febrer de 2016

Tota hegemonia artística té el seu negatiu en forma de dissidència. I el cinema de superherois, tan procliu a l'excés i a la sobreproducció, no podia restar aliè al fenomen del contrapunt paròdic. D'un temps ençà, films com Hancock, Super o Kick-Ass ja havien posat en valor la tara que té tota perfecció, trencant l'arquetipus que marca la tradició aristotèlica. És en aquest escenari que se'ns presenta Deadpool: sagaç, sarcàstica, corrosiva, però sempre un pas més enllà dels precedents. La distància guanyada és un goig, perquè des del primer minut sabem que Deadpool és diferent. Des que la veu de Juice Newton canta Angel of the morning i fins que sona el Careless whisper de Wham!; des d'uns crèdits inicials que ens guanyen per sempre, fins a oblidar l'espantosa Green Lantern (Linterna verde), també protagonitzada per Ryan Reynolds i vilipendiada sense contemplacions. Sense deixar d'assenyalar el gran quid del tema: quina lliçó la de Reynolds, que aprofita la segona oportunitat per donar la volta al que podria ser una simple redempció.
 
Un heroi malparlat, caragirat i rancuniós 
 
Lluny del misticisme i de la transcendència –pecats venials de The Avengers o dels X-men–, Deadpool és un divertiment on les gràcies d'un justicier sense filtres mentals poden ser molt més que una tirallonga d'acudits grollers o de rèpliques àcides. Tim Miller presenta un heroi malparlat, caragirat i rancuniós: la representació de la nostra pròpia mala llet. Un heroi que travessa la quarta paret per interpel·lar-nos –una constant des que va aparèixer l'any 1991 a New Mutants– i que qüestiona, a viva veu, la patuleia de musculosos humanoides que van pel món disfressats d'adolescent gòtic.

Amb un macarrisme de factura impecable i amb un carisma que promet una nova franquícia –escenes postcrèdit amb bata d'estar per casa inclosa–, qui ho havia de dir que Reynolds superaria els seus fantasmes i que Marvel aconseguiria bona nota amb la ridiculització d'una pompa superlativa que l'ha fet ser el que és, al cap i a la fi. Per tocar de peus a terra i seguint tocant la tecla de l'èxit, res millor que pura intel·ligència i pura diversió. Es pot demanar més?