Richard Ford: «La tragèdia i la comèdia són les dues cares de la mateixa moneda»

11 de febrer de 2016


Em comenta que viu en una ciutat petita, molt propera a una gran urbs. "Sempre estic atemorit pel trànsit! M'horroritza –diu–, només tenim un semàfor. S'imagina? un semàfor a tot el poble!", i esclafeix a riure mentre ho comenta, amb aquesta mirada franca i còmplice que ho sap omplir tot. De fet, és així com Richard Ford (Mississipí, 1944), als seus 71 anys molt ben portats, ha aconseguit entrar a l'imaginari literari dels darrers temps, gràcies a aquesta afabilitat que pot venir seguida d'un terratrèmol en forma d'ironia subtil i punxeguda. Pot ser que sigui això i el seu posat –estil Clint Eastwood i sempre a l'aguait de l'impossible– el que l'ha fet un autor referencial dels temps que corren. Acaba de publicar Francament, Frank (Empúries / Anagrama), la novel·la que reprèn la seva gran creació, Frank Bascombe, encetada amb la magistral El cronista d'esports. L'incombustible Frank torna a la càrrega amb una nova dosi de dards en forma de narració espurnejant, un llibre que és format per quatre històries independents escrites sota l'impacte que va provocar la devastació de l'Huracà Sandy. Un motiu més que suficient per rescatar en Frank Bascombe del lloc on es trobava, esperant el seu moment.

- Després de gairebé una dècada en silenci, què fa que Richard Ford senti la necessitat de tornar a escriure un nou llibre de Frank Bascombe?

- Va ser per l'Huracà Sandy. Perquè volia escriure un llibre que demostrés la manera com aquest desastre massiu havia destruït moltes vides. Al mateix temps, volia demostrar que aquella catàstrofe, tot i ser a molts milers de quilometres de distància, també ens afecta.

- Això em connecta amb la novel·la anterior, Canadà (2014), on es qüestiona la validesa d'aquest mite americà fundacional, que advoca per "la possibilitat de començar de nou en un altre lloc". Francament, Frank va ser escrit després del pas arrasador del Sandy. Realment creu en el poder de la gent per a començar de zero?

- Crec que no és possible escapar d'un mateix. Si penses que per a començar de nou pots escapar de tu, mai passarà. Però crec que sí, que és possible començar de nou una vida en un altre lloc, i tenir l'esperança de començar de zero en un lloc on tot podria ser millor. A Canadà, Dell Parsons diu: "l'única cosa que connecta tots aquests esdeveniments sóc jo". Per tant, tu ets la connexió entre tots els episodis de la teva vida. Tu, fins al dia de la mort, sempre estaràs allà. I mai seràs capaç d'escapar de tu mateix.

- Com va trobar en Frank després de reprendre el personatge?

- No he hagut de buscar-lo ni trobar-lo, perquè Frank sempre ha estat allà. Que serveixi d'exemple que sempre estic escrivint al meu bloc de notes coses que ell diria o que podria dir, o que podria estar pensant. No ha estat gens difícil ressuscitar-lo, perquè ell mai no ha estat mai gaire lluny d'on sóc jo.

- Explica que el llibre va sorgir després d'una visita New Jersey per veure in situ l'impacte de l'Huracà Sandy. Què el va portar a escollir allò com a tema pel seu nou llibre?

- Em vaig veure empès a fer-ho, en certa manera. Veure els efectes de l'Huracà em va provocar una forta impressió, vaig sentir un nus a la gola que vaig associar, a l'instant, amb la idea d'escriure alguna cosa. Va ser difícil, perquè mai no havia tingut en ment l'expectativa d'escriure sobre una cosa així. Simplement ho vaig trobar, no ho vaig escollir. Els escriptors sempre estem buscant grans esdeveniments que ens provoquin profundes impressions, però no sempre tenim les paraules adequades per a plasmar aquestes emocions... En el teu temps de vida tens tan poques possibilitats de trobar coses així, que, quan en ve una, no pots fer altra cosa que agafar-la!

- Per què va pensar que era Frank Bascombe qui havia de parlar-ne?

- Perquè ell té la capacitat de ser, al mateix temps, seriós i còmic. I perquè té una espècie d'"intel·ligència negociable" que vaig pensar que em portaria pel bon camí. Crec que la tragèdia i la comèdia són les dues cares de la mateixa moneda.

- Quina és la distància que hi ha entre Frank Bascombe i Richard Ford?

- Bé... jo crec que ell és molt més agradable i seductor que jo. Compartim interessos, les mateixes conviccions, però ell té una vida completament diferent a la meva. I té una gran sort: Frank escapa al final de la pàgina, però jo haig de continuar quan acaba...

- En la presentació que va fer a Barcelona del llibre, va afirmar que la literatura ha de fer-nos estremir, sempre. És aquest el secret de l'èxit de les històries de Frank?

- Mmm... no ho sé... De fet, quan escric mai penso en l'èxit ni en com serà rebuda la novel·la. Per a mi, el plaer no està en el resultat, sinó en fer-ho. He gastat la major part del meu temps escrivint llibres, no acabant-los. Per a mi, l'únic èxit és ser capaç de continuar fent-ho. Ni premis, ni reconeixements, ni recompenses, ni diners... Només l'oportunitat de fer-ho de nou.

- Vostè afirma que l'ofici d'escriptor és una de les ocupacions més optimistes que podríem exercir. Tenint en compte el to tradicionalment depressiu que sempre s'ha associat als escriptors, i observant les lamentacions de bona part del sector, sembla una boutade. Per què ho creu?

- Perquè faig coses que espero que els altres trobin útils. Per a mi, això és ser molt optimista! Quan estic en la meva petita habitació de la meva petita casa, escrivint, i algú, temps després, en alguna part del món, troba algun significat al què he escrit... Uau! Com no pot ser això terriblement optimista?

- Què ha canviat des que va escriure la seva primera novel·la, Un trozo de mi corazón (A Piece of My Heart, 1976)?

- Ara sóc molt més savi que aleshores! (somriu) He gastat quaranta-cinc anys de la meva vida llegint llibres. És una diferència substancial amb el principi, no cregui... I també he passat aquests quaranta-cinc anys escoltant a al gent parlar sobre literatura, i també he intenta explicar què és la literatura a la gent jove. Per tant, crec que ara conec molt millor aquest món que no pas quan vaig començar. També conec molt millor com funciona, el comprenc millor. Amb tot, i per sort, encara hi ha molta feina a fer...

- M'imagino, però, que no n'hi ha prou amb acumular moltes hores de vol com a lector per a transcendir com a bon escriptor. Què li recomanaria a un jove escriptor que volgués obtenir el seu èxit?

- Intentaria convèncer-lo que no ho fes! Seria un fracàs més que probable, perquè fallar el faria totalment infeliç. I quan dic que podria fallar, no ho dic perquè no fos suficientment intel·ligent, sinó per pura mala sort, per casuística. El meu cas és atípic, perquè –ho confesso– jo he estat molt afortunat. La majoria de coses bones de la meva vida m'han passat allà dins, a la literatura. I això no és normal.

- La literatura permet fer als autors de demiürgs, creant i destruint les seves pròpies regles, conviccions i lleis. De tornada al món real, però, per a sobreviure sense sobresalts és convenient fer moltes concessions. En un passatge del segon relat de Francament, Frank, ell li diu a Mrs. Pines, just a l'inici de la seva visita: "el món seria millor si tots deixéssim entrar els altres a casa nostra". Creu que ha de ser així?

- Tots hauríem de donar la benvinguda a la diferència a les nostres vides. Hauríem de donar la benvinguda a tot el que no sabem ni coneixem, a tota aquella gent que ens fa por.

- La vida una concessió constant?

- La vida és una negociació constant, més que una concessió.

- Aristòtil deia: "coneixem la gent pel que fa, no pel que diu". Un gran exemple és Frank Bascombe, que mai no diu tot el que sabem que està pensant. Com a lectors, hem empatitzat amb ell gràcies als seus pensaments, la seva veritable ànima.

- Pensar és una acció. I una paraula també és una acció.

- Per tant, és necessari que tinguem aquesta línia directa amb el seu cervell i les seves emocions per a comprendre com pot ser de complex el món?

- La raó per la qual volem saber l'interior de la vida d'altres persones és perquè creiem que podem trobar la manera d'estimar-los i que podria ser possible a través d'una connexió directa, sense filtres. No m'agrada generalitzar, però penso que aquesta és la meta més important que tenim els éssers humans: aprendre, conèixer i apreciar els altres. I que podem fer-ho possible.

- Al final d'El dia de la independència, Frank Bascombe mira la desfilada del 4 de juliol des de la distància, i s'adona que voldria unir-se a ell. És una acció determinant, que crea molts interrogants. La millor solució és sempre unir-se a la comunitat? Ser part d'un tot? Frank és tremendament independent, però hi ha un moment en què fins i tot ell necessita fer-ho.

- Sí, és rigorosament cert. Però, per què creus tu que és important aquest pas d'en Frank?

- Perquè vol sentir-se part d'una cosa amb cor, una cosa a la qual aferrar-se.

- Així ho crec jo també, i és una pregunta que poca gent m'ha fet. Quan vaig escriure El dia de la independència, vaig acabar el llibre amb un final completament diferent. Una vegada acabat, vaig entendre que el final que havia entregat no era el correcte, i vaig voler canviar-lo, just quan ja estava entregat i a punt d'entrar a màquines. Li vaig dir a l'editor que esperés, que volia escriure'n un altre i ell em va dir que no podia. "Doncs no podràs publicar el llibre", li vaig etzibar. Tenia un altre final, el volia escriure i sentia la necessitat de fer-ho. Per sort, vaig poder fer-ho, a l'últim sospir. I, per a mi, aquest final sempre ha estat el més esperançador i optimista en molts sentits. El millor final que mai he escrit.

- Què va passar perquè tingués aquesta clarividència i no parés fins aconseguir canviar-lo?

- Frank em deia que ho havia de fer, que havia d'estar dins d'aquella marxa, d'aquella desfilada. Francament, Frank tracta dels intents d'ell per convertir-se en un testimoni d'utilitat per als altres, per ser capaç d'entrar a les seves vides. Per a mi, aquesta és la cosa més important en el món! És molt difícil per als escriptors fer l'esforç de mirar cap endins, de la mateixa manera que és molt complex fer sentir als lectors que són part de la humanitat. La teva feina com a narrador, allò que escrius, és l'única porta d'entrada a aquest sentiment. Per a mi, parlar d'aquell final al qual et referies és parlar de la millor cosa que he escrit.