Cesc Gay: «No pots anar a un rodatge a experimentar»

10 de febrer de 2016

 
Truman, la darrera pel·lícula de Cesc Gay (Barcelona, 1967), arriba a la cartellera aquest proper divendres, dia 30 d'octubre. Sòbria, emocionant i accessible, la història es centra en quatre dies de dos amics que fa uns quants anys que no es veuen, sempre acompanyats per Truman, el gos d'un d'ells. Protagonitzada per Javier Cámara i Ricardo Darín, el film és una obra colpidora, que transita de l'optimisme al trasbals, de la tristor a l'esperança sense perdre mai el nord, ni el pols, ni el to. En el punt de mira, temes que fan estremir i que donaran tema de conversa pels cinefòrums improvisats a l'exterior de la sala: com s'afronta una malaltia que comporta una mort inevitable, com combatre-la entre la immensitat de tractaments i teràpies existents, o la decisió de poder escollir el moment per acomiadar-se d'un mateix i dels grans companys que han estat part del viatge.

- Truman arriba a la cartellera convertida en la "pel·lícula que s'ha de veure" de la temporada. Així ho demostra la reacció de públic i premsa en els festivals on s'ha vist i també a l'Argentina, on ja s'ha estrenat. Que té que agrada tant a tothom?


- D'entrada, té una parella d'actors molt potents i populars, que es troben en un lloc d'una gran fragilitat. I de l'altra, que és una pel·lícula amb un fort contingut emocional que s'equilibra amb humor. Això fa una mena de còctel ben curiós i estic veient que, en aquest sentit, atrapa d'alguna manera. En el fons, qui més qui menys ha passat o ha compartit moments com els descrits a la pel·lícula.

- Molt sovint, les coses que més ens colpeixen són aquelles on no saps si riure o plorar, i Truman transita molt bé per aquestes dues pulsions. Creu que aquí és on hi ha part de l'èxit?


- Possiblement sigui cert, perquè no volia passar-me ni per un cantó ni per l'altre.

- Com s'ho ha fet per retratar els estralls d'una malaltia tan terrible sense traspassar la línia, tan fràgil, que hi ha entre un gran drama i l'emoció?


- Es tracta de tenir molt clar allò que estàs fent. Crec que si una pel·lícula no surt bé és perquè ningú no sap què s'ha de fer. Jo tenia clar que havíem de trobar aquest equilibri per parlar d'una cosa tan trista i emocional. Truman és el comiat de dos amics, i prou. I els comiats són sempre colpidors.

- Que els protagonistes siguin dos amics masculins potser li ha permès treballar més bé aquest equilibri emocional?


- El resultat hagués estat molt diferent si el comiat fos entre dos germans o en un entorn familiar. L'amistat permet l'humor, i encara més entre els homes, que de vegades exerciten l'amistat de manera desafiant. Aquest tipus de relació entre amics fa aparèixer el cowboy que portem dins. I això situava la pel·lícula en un lloc interessant.

- En aquest sentit, és clau la tria de dos actors com Javier Cámara i Ricardo Darín.
- Sí, això em va permetre que Julián, el personatge que interpreta el Ricardo, fos una mena de tsunami que s'aixeca de la cadira i desafia el seu amic, interpretat per Javier Cámara. En Julián afronta aquest moment emprenyat, però amb valentia.

- D'on surt l'impuls de voler parlar d'aquest tema i trobar-se amb aquests dos grans personatges?
- Desgraciadament, em va tocar viure una situació com aquesta, de malaltia i mort d'algú molt proper, una experiència que m'avisava de com n'era de complex relacionar-se emocionalment. En tot aquell temps vaig escriure molt, ja fossin coses meves o les reaccions que veia en els altres, i vaig fer una mena de dietari. Vaig aparcar-ho momentàniament per fer Una pistola a cada mà (2012), que requeria un altre to. Però arriba un dia en què et mires tot el material i penses que allà hi ha una pel·lícula, i comences a treballar-hi.

- Ricardo Darín explica l'impacte que va tenir quan va llegir el guió, amb una reacció molt visceral. És això el que també volia transmetre a l'espectador?


- Possiblement. Jo ja era conscient que Truman seria una pel·lícula contundent, perquè mai no havia situat els meus personatges en una situació tan límit. Sempre havia fet obres amb personatges conflictuals, però no en situacions dramàtiques. Però jo tenia ganes de transitar per totes aquestes temàtiques. Segurament, a en Ricardo li va impactar la lectura del guió perquè és una persona amb la mateixa edat del Julián, i se'l va sentir molt proper. Mentre érem de promoció al festival San Sebastià li van preguntar si hagués fet aquest paper fa deu anys, i ell va dir que "per sort" no li havien proposat. Segurament, llavors no li tocava. És molt important que els actors tinguin l'instint d'entendre que en cada moment de la seva carrera poden fer un cert tipus de papers.

- El film també ens mostra un Javier Cámara en un registre no gaire habitual, molt contingut, d'observació i contrapunt.

- Quan li vaig enviar el guió li vaig dir que entendria perfectament que no volgués acceptar el paper, perquè semblava que no hi era, a la pel·lícula. També li vaig explicar que, en realitat, sí que hi era, i molt. Quan els actors surten en pantalla és perquè parlen i el Javier, en el 70% de les ocasions que surt a Truman, no parla, i això és una cosa que els actors no fan gairebé mai. Com a espectadors hem d'interpretar el silenci, el gest, la mirada, la reacció. Era un gran repte.

- Les dues actuacions han tingut molt bons resultats, com demostra que a San Sebastià guanyessin el premi a millor actor ex aequo. Però no es tracta d'un duel a dues bandes, ja que hi ha un tercer personatge molt important, en Truman, el gos. Com arriba a introduir-lo a la història?


- El personatge del gos neix quan em vaig adonar que en Julián necessitava una acció, que necessitava estar preocupat per una cosa. Les pel·lícules que jo anomeno "perilloses" –com són les meves, on no hi ha grans trames sobre les quals pivoti la història– necessiten agafar-se a alguna cosa, i jo necessitava que això no tingués res a veure amb la malaltia. Quan vam tenir la idea del gos, ens va semblar un equilibri molt còmic, que relaxava la tensió. El gos donava a la història lleugeresa i tendresa, i permetia veure en Julián preocupat per Truman, tot un trasto, una mena de lleó ferit i vell. Aquest aspecte ha fet la pel·lícula més amable, però també carregada de simbolisme, perquè Truman no deixa de ser un reflex de la seva soledat.

- Com a director, deixa llibertat a la improvisació o, per contra, està molt pendent d'allò que vol que els actors facin?
- Sóc força pesat. Abans d'entrar en una fase de rodatge pur i dur, intento treballar amb ells. Per preparar Truman vam tenir uns mesos previs de molt correu electrònic, on anàvem recollint coses d'una forma caòtica, però necessària. Després, vam estar deu dies on en Javier Cámara ens convidava a esmorzar cada dia a casa seva. Va ser allà, en una habitació de Madrid, on vam pactar què seria la pel·lícula.

- Amb molt d'assaig, imagino.

- Assajar vol dir entendre allò que estem fent. Cada seqüència, cada frase, cada reacció. Discutir-ho, replantejar-ho. Aquesta feina fa que una pel·lícula surti bé o malament. No pots anar a un rodatge a experimentar. El rodatge és com una cursa: o la tens preparada o no pots fer-hi res. És cert que has de procurar una dosi de llibertat dels actors, però tot ha d'estar molt treballat.

- Després de Truman, té algun nou projecte en marxa? Tornarà al teatre?

- Precisament, estic preparant la versió castellana d'Els veïns de dalt, que protagonitzarà Candela Peña, entre d'altres. I també estic preparant una sèrie per Movistar Plus. Em van venir a buscar i els vaig proposar una cosa en clau thriller i amb un toc d'humor. Haig de dir que, ara com ara, m'estan donant molta llibertat i estic molt motivat per fer una cosa diferent.