Relatos salvajes | Averns i descens salvatges

8 de maig de 2015

El relat és salvatge perquè la realitat ho és. No hi ha engany, ni tan sols quan constatem, en ple astorament càustic, que la ficció sempre és superada per una realitat diabòlica, corrompuda i obstinadament malalta. Només cal deixar-se impactar per la història que obre la pel·lícula, i de seguida sabrem que no hi ha cap invenció impossible de ser franquejada per la ment corcada d'un home. Però, tornant a la ficció, a Relatos salvajes (2014), Damián Szifrón escriu i dirigeix amb mà precisa la radiografia d'un món que sempre ens decebrà, que sempre traurà el pitjor de nosaltres, mentre nosaltres –precisament– ens pensem que som els grans superherois de la pel·lícula. Construïda de clímax a clímax, comença amb un descens i acaba amb una boda que evidencia que no es pot anar més avall. Sense decaure mai, sense abandonar el ritme, vocacional en un humor bàrbar –perquè és mundà–, les sis històries mantenen un pes innegable en elles mateixes, però és en el conjunt que fan que les admirem per ser esclats maquiavèl·lics de certesa irrenunciable: la tragèdia és voler ser dòcils en un temps ple de llops que volen que també siguem llops.