L'impactant díptic de l’horror de Joshua Oppenheimer

1 de juny de 2015

Dos anys després de l’impacte que va suposar The act of killing (2012), Joshua Oppenheimer tanca el cercle amb una obra igual de colpidora, però sense el punch de la sorpresa inicial que va suposar aquella primera. Previnguts per l’estremidor relat que era l'obra precedent, The Look of silence (2014) en continua la història, però ens resulta molt més digerible, perquè ja en coneixem l’horror dels personatges, i també sabem quina és la desraó més macabra i increïble que pot existir. De nou produïda per Werner Herzog, The look of silence agafa la mestria del director alemany per retratar els personatges, amb la diferència que els d'Herzog simplement són folls, totalment inofensius. La tragèdia del cas és que els personatges d’Oppenheimer són assassins sense escrúpols que no mostren ni una engruna de penediment. Amb tot, l’obra mostra la persistència d’una bondat inexplicable: els botxins estan absolutament pertorbats, però les víctimes viuen sense por i amb una serenor admirable.

 
Un nou punt de vista: el de les víctimes
 
Molt més senzilla a nivell estructural que The act of killing –on Oppenheimer realitzava un complex i delirant exercici de meta-cinema–, aquesta seqüela és una obra que complementa la primera, perquè n’explica la mateixa història, però des d’una altra perspectiva: la de les víctimes que van patir la repressió dels vencedors del cop d’estat de 1965 a Indonèsia. En concret, posant el focus en la mare i el germà d’un dels assassinats, habitants d’un petit poble vora la llera del riu Serp. Una valentia que permet veure el propi protagonista entrevistant directament els assassins del seu germà, mirant-los els ulls i fent latent la supervivència de la memòria. Però, sense alliçonaments morals, perquè els fets parlen per si sols.

En aquest sentit, el director es mostra dur amb la posició dels estatunidencs respecte el conflicte i exposa els deliris dels vencedors, que arriben a confessar a càmera que “els comunistes volien ser assassinats”. Com si l’esperit ianqui de John Wayne fos viu i esperonés una crueltat sense miraments. I, de nou, connectant el final de The act of killing, on un dels botxins acaba sentint fàstics, The look of silence acaba amb un fet que, per si sol, ja val tota una pel·lícula: la redempció i el perdó, encara que no vingui dels propis assassins. Una pel·lícula excel·lent que dibuixa un díptic fascinant i imperdible sobre l’horror.
Link a la notícia: El DocsBarcelona viu el díptic de l’horror de Joshua Oppenheimer