Caricatures i transgressions

19 de març de 2014

El costumisme essencialista que es prodiga a la gran Ibèria sempre ha gaudit de la rialla gruixuda i dels tòpics més tronats. Ocho apellidos vascos (Emilio Martínez-Lázaro, 2014) neix, doncs, com un èxit assegurat al qual se li suma la voluntat de transgredir la caricatura de l'abertzalisme –en una premissa que ve reforçada per la llaminera solvència del duet San José / Cobeaga. A partir d'aquí: Dani Rovira sorprèn i, fins i tot, fa riure; els actors són al punt just d’histrionisme (i es queden a pocs mil·límetres del llindar de l'excés); Karra Elejalde resulta creïble d’euskaldun bàrbar, tal com ho és de policia amb males puces, d’alcohòlic o de cretí perseguit per si mateix; també hi ha algun diàleg inspirat i alguna rèplica enginyosa. Però l’embolica-que-fa-fort no arriba mai a ser vertader, i avança a trompicons amb el recurs de riure d'allò fàcil en comptes d’aniquilar el subratllat més previsible. La conclusió és, paradoxalment, a l'extrem: cal amoralitat i cal més desenfrè. Com també calia que algú, per fi, gosés riure de totes –totes– les coses que no fan gràcia.