De fer creure que els porcs volen

17 de març de 2014

Potser allò que millor defineix aquest entreteniment amb intenció política que vol ser Le cochon de Gaza (Sylvain Estibal, 2013) és la bufetada. Seca i sonora, amb el palmell de la mà ben obert, com quan, després que en Jafar (Sasson Gabai) sigui assatjat en plena escapatòria per multituds que volen autògrafs –en un deliri ple de tics de comedieta “bufa”–, un marrec li confessa “ets el meu heroi, vull ser un màrtir com tu”. Bufetada. Com quan Yelena (Myriam Tekaïa) i Fatima (Baya Belal) el retroben, després de la fugida a vés a saber on. Bufetada. De fet, no té cap mena d’importància on s’havia d’arribar, perquè l’opció que pren Sylvain Estibal és la de no conduir cap enlloc, quedar-se allà on no calen preguntes. Gratar la consciència de l’espectador mitjançant un desafiament moral i irònic. De resultes, ens trobem una pel·lícula que fa el que vol fer: entretenir a través d’una paràbola satírica que descriu l’ofec de la Palestina actual, d’aquella més castigada per la neciesa i per l’impensable, com podria ser Gaza. Mentre les misèries van aflorant, la sàvia interpretació de Gabai fa que el film sempre s’aguanti en aquell lloc molest que provoca angúnies existencials i ganes de riure, per igual. Perquè d’això es tracta, en el fons. De fer creure que els porcs volen, de saber que no serà una bocada de gourmet, però que la menja saciarà l’esperit. Perquè la realitat sense estirabot potser seria massa indigerible.