La Plaga | De Gallecs a Berlín, cinema a la frontera

26 de novembre de 2013

De Gallecs a Berlín, i de Berlín al món. Aquest és, en síntesi, el viatge fulgurant que ha fet de ‘La Plaga’ una de les pel·lícules de l’any. Una obra que ha avançat, amb pas ferm i decidit, cap al reconeixement d’un públic inquiet i d’una crítica entusiasta. “És l’experiència vital més increïble que he tingut fins ara, i també la més llarga”, afirma Neus Ballús, directora del film. El procés va començar l’any 2008, a Gallecs, amb el primer objectiu de ser un documental, però aquella història no parava de créixer, de ser una obra amb ànima que anava prenent forma fins a ser el que és ara: una pel·lícula de bellesa humil, d’exquisida poesia que fuig els tòpics, que escapa dels llocs comuns i que acumula una carrera d’èxits en els millors festivals d’arreu del món. Berlín, Sant Sebastià, Londres, Valladolid, Barcelona, Croàcia, Bombai, Cali, Tolosa de Llenguadoc. Sense oblidar les nominacions als Premi LUX 2013 del Parlament Europeu i als European Film Award que concedeix l’Acadèmia Europea de Cinema. 

“No m’esperava aquest camí, sincerament. Tot plegat és molt estrany, vius en una mena d’irrealitat”, afirma Ballús. “Sé, però, que no estic al·lucinant, perquè tot això que passa no és com la vida habitual”. Des de la primera parada a Berlin, que cada dia passen coses noves, “sense temps de digerir-les”. A la Berlinale és on tot comença. “Sense ser-hi no hauríem pas arribat on som, ni hauríem estat a tots aquests festivals. Ni tan sols hauríem pogut estrenar a les sales comercials”. Allà, enmig de centenars de pel·lícules, ‘La Plaga’ va començar a ser el que és. “No sé per quina raó, entre els programadors es van anar generant tot un seguit de coses que tu no controles i que han fet que la pel·lícula tingués cada vegada més força”. I ara, com si el destí volgués tancar amb un cercle el recorregut iniciat, ‘La Plaga’ torna al lloc d’origen, a Berlin, que és la ciutat on s’entreguen els European Film Award. “No hi ha dubte, Berlin és la nostra ciutat”. Un lloc indefugible en el mapa vital de la sort que mereix una pel·lícula tan rodona i especial com ‘La Plaga’. 

Gallecs, un personatge més 
Però tot, en realitat, neix molt més a prop, a Gallecs, un dels grans protagonistes en una història on els actors –que no ho són, ni s’hi dediquen– tenen un pes fonamental. Sense mètode, tal com són, barrejant vivència pròpia amb consignes a seguir, a mig camí del retrat en cru i de la contenció. Ningú no ho diria, però els cinc protagonistes fan del tot creïble aquestes cinc històries de solitud que s’ambienten en un paisatge mig oblidat i que viu, paradoxalment, amb una intensitat extraordinària cada instant. “Gallecs és un espai que coneixia molt bé, sobretot perquè és un lloc amb moltes implicacions personals, que viu una lluita per la conservació que fa que t’hi vulguis implicar. També volia posar el meu granet de sorra per situar-lo en el mapa”. Un cop vist el resultat, no hi ha cap dubte que haver triat Gallecs va ser un encert, el lloc ideal per fer un western a l’alçada dels grans clàssics, però des d’una nova perspectiva. 

“Mentre preparava ‘La Plaga’ vaig mirar molts westerns. M’interessava veure com filmaven el paisatge i com treballaven els personatges solitaris”. També per trobar el concepte de la frontera, del lloc sense llei, el símbol d’una pel·lícula que es mou, molt hàbilment i de manera conscient, entre la ficció i el documental. Una influència també molt clara van ser les primeres obres d’un altre europeu, Wim Wenders, també capficat en donar la volta al gènere i tot un mestre del retrat de la solitud. “Aquelles pel·lícules van ser les primeres que em van emocionar. Em fascina l’apropament que fan entre el paisatge, el personatge i els recorreguts vitals. I també m’agraden molt les narracions corals de la Claire Denis, amb aquesta estructura narrativa tan polièdrica i plena de connexions, sense causa evident, entre les coses”. Una història coral com la de ‘La Plaga’ beu d’aquestes connexions, i també de la voluntat de superar alguns dels estigmes d’aquells westerns. “M’interessava molt superar la figura de la dona i el tractament que se’n feia tradicionalment en aquelles històries, a grans trets molt masclista. La idea era fer-ne una visió actualitzada, amb personatges femenins molt potents”. Dones que aguanten, que entomen i que també caminen. Dones que travessen l’espectador per dins, com és el cas de la Maria o com és el cas de la Rosemarie.

En aquest sentit, ‘La Plaga’ és una pel·lícula honesta amb el cinema i honesta amb els espectadors. Explica allò que veiem, però ens deixa la possibilitat d’imaginar molt més. Si volem, ens ofereix l’oportunitat de teixir altres camins, de construir altres veritats o bé de qüestionar-nos el patiment –o l’avenç– d’un món en crisi. Això sí, és cosa nostra fer possible que hi hagi tot un altre escenari que bategui més enllà de la mirada de la càmera. I això és el cinema, aquell cinema que colpeja i que no et deixa, que pregunta i que no respon, que ofereix molt més del que tu mai podràs donar-li. Aquesta és la tasca d’una direcció noble: oferir una espurna que colpegi i que vivifiqui. Perquè, més enllà de la intel·ligència de cada pla, la responsabilitat de dir, de ser i d’assenyalar és nostra, dels espectadors. Com també ho és la capacitat d’emocionar-nos amb la mirada vital de la Maria, amb el tremend sacseig que és la conversa entre la Rosemarie i la Joanne, en la misèria d’en Iurie, o amb la inquietud que fa patir per una plaga que no sabem si vindrà o no. Perquè ‘La Plaga’ és la incertesa de creure en els miracles. Perquè ella mateixa és un petit gran miracle. Com fer que plogui quan més ho necessites. Com teixir una història senzilla, amb ofici i amb mà sàvia. Com fer de la vallesana Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) una de les directores de més futur –i present– de l’escena europea del moment. 

Article publicat al número 6 de la Revista-Llibre Vallesos (Hivern 2013)