About time i les qüestions d'amor

29 de novembre de 2013

I’m the luckiest”. Ho canta Ben Folds i entens que cap altra cançó podria dir-se en l'instant que dura About Time. Explotant la narració episòdica un cop més, Richard Curtis ens demostra que sap com cal exposar la vida, i que sap com fer-ho d'una manera amable, propera i preciosa. Curtis, a més, també demostra que sap com jugar amb el material sensible sense fer-ne una exposició indecent, que és capaç d'emocionar-te mentre revius una història que res té a veure amb la teva, però que sí, que podria ser perfectament allò que has somiat i viscut tantes vegades, sense caure en el tòpic embafador de l'amor perfecte i etern. Espurnejant, intel·ligent i càlida, com si la màquina del temps sacsegés una tradició que traça un arc entre Groundhog day (1993), totes les pel·lícules de Hugh Grant i una manera d'entendre l'amor –i l'humor– genuïnament british. “I’m the luckiest”. Tornem-hi, mentre això ens confirma, repapats en la incomoditat d'una butaca masegada, que la virtut d'aquest pastitx de sentiments, nostàlgies i optimisme és un fragment d'allò que voldríem dir felicitat.