El duet que comanda Quartet (Dustin Hoffman, 2013) té noms i cognoms: Ronald Harwood, dramaturg d'èxit i guionista, al servei de la causa del factòtum Dustin Hoffman,
director debutant i actor de gràcia pretèrita. Una unió que no fa cap
pas en fals, refermada en uns elements que no distorsionen la proposta
de fer un cinema amable i que pugui arribar a emocionar, encara que
sigui de biaix. Una història sense alts ni baixos, de línia simple, que
recrea les misèries de la vellesa en una impossible residència per a
cantants d'òpera i músics retirats. Potser Quartet juga
cartes conservadores, però aposta a mà guanyadora. Un dels millors
encerts és, sens dubte, que cap dels dos prohoms d'aquesta associació
entre Hoffman i Harwood vulgui estirar el braç més que la màniga: ni
furgar en el dolor de la pèrdua, ni lamentar-se del pas del temps, ni la
banalització superficial de la broma per la broma. Cinema amb gust
d'optimisme, fet per a paladars de finesa aristocràtica. Ni passió, ni
redempció. Ni excés, ni lliçons de compassió de manuals barats. Ni més,
ni menys. Oh, benvolgut vell cinema sense pretensions. És hora de
passar-s'ho bé.Quartet | Benvolgut vell cinema sense pretensions
20 de setembre del 2013
El duet que comanda Quartet (Dustin Hoffman, 2013) té noms i cognoms: Ronald Harwood, dramaturg d'èxit i guionista, al servei de la causa del factòtum Dustin Hoffman,
director debutant i actor de gràcia pretèrita. Una unió que no fa cap
pas en fals, refermada en uns elements que no distorsionen la proposta
de fer un cinema amable i que pugui arribar a emocionar, encara que
sigui de biaix. Una història sense alts ni baixos, de línia simple, que
recrea les misèries de la vellesa en una impossible residència per a
cantants d'òpera i músics retirats. Potser Quartet juga
cartes conservadores, però aposta a mà guanyadora. Un dels millors
encerts és, sens dubte, que cap dels dos prohoms d'aquesta associació
entre Hoffman i Harwood vulgui estirar el braç més que la màniga: ni
furgar en el dolor de la pèrdua, ni lamentar-se del pas del temps, ni la
banalització superficial de la broma per la broma. Cinema amb gust
d'optimisme, fet per a paladars de finesa aristocràtica. Ni passió, ni
redempció. Ni excés, ni lliçons de compassió de manuals barats. Ni més,
ni menys. Oh, benvolgut vell cinema sense pretensions. És hora de
passar-s'ho bé.