Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos

20 d’agost de 2013

El cinema oriental ens ha acostumat a deliris fascinants que, a priori, eren de difícil digestió i catalogació. Però, malgrat les evidents fissures i distàncies, i potser gràcies a l’estranyament que provoca, ens hem apoderat de la mirada de directors com Takashi Miike, Takeshi Kitano o l'ambivalent Zhang Yimou. Potser ell n'és l'exemple més clarificador i prominent. Des de meravelles intimistes fins a deliris que provoquen vertigen, Yimou ens ha acostumat a una manera molt personal de colpejar-nos a través de pictogrames d'una intensitat èpica fascinant, però també ha estat de fer-nos remoure amb emocions prou singulars. Com una dansa volàtil, les dues ànimes bateguen al llarg d'una filmografia on destaquen pel·lícules de genial perforació lírica com ara El camino a casa (1999) i objectes de coreografies megalòmanes i impossibles com Hero (2002) o La maldición de la flor dorada (2006).

Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos s’encabeix en la categoria de bizarrades de dubtosa transcendentalitat que floreixen de tant en tant en la filmografia oriental que som capaços de digerir. Yimou deixa anar llast amb aquest remake de Blood Simple (Sang fàcil, 1984), la primera pel·lícula dels germans Joel i Ethan Cohen. La premissa és evident des del primer segon, amb una història de Wang, dona i amant que ens provoca una sensació de desconcert volgudament passat de plasticitat i estilisme, amb una botiga (de fideus) com a centre dramàtic a mig camí de l’astracanada circense de Freaks (Tod Browning, 1932) i del deliri –mig oníric, mig vergonyant– de la Casa de las dagues voladores (Zhang Yimou, 2004). Això sí, sense ni una engruna de l’ampul·lositat transcendent de Hero.

El resultat desconcerta, perquè Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos no és només un remake. L'ànima dels Cohen és vampiritzada i es dilueix en el sabor exòtic d'una coreografia de l'absurd que dóna la volta al mitjó per oferir una farsa extremadament colorista, tota una caricatura que abandona el cine negre i presenta una tragèdia que no es vol prendre seriosament i que és, tota ella, com el vol d'una bala furtiva.

SAN QIANG PAI AN JING QI (Zhang Yimou, 2009).