Fa temps que passegen, amb èxit, aquest recital a dues veus pel territori de caus poètics del país. I Jaume C. Pons Alorda ho
anuncia només començar, amb una mesura majestuosa, però encara -com
dubtar-ho- amb la mateixa èpica de sempre, potser més íntima, igualment
punyent i vitamínica: “ens vam adonar que teníem molts dels nostres
poemes connectats, i no ho sabíem” i el diàleg a l'escenari de
l'Esquerda ho fa ben present. Motius, camps semàntics, idees, connexions
que van molt més enllà d'un simple recital a duo. Tot això, i encara
molt més. D'una banda, un Pons Alorda que sempre mostra els seus versos
des d'una expressivitat potentíssima que el connecta amb el públic sense
gairebé intermediaris ni contaminacions. És així, brillant i en
epopeia, però també sensible i corprenedor. El seu recital, una mostra
d'un ventall molt ampli de recursos a l'hora de dir la poesia (del
primer “Oh, xibeca” a l'últim “Monkeyman”) i, també, una manera
apassionada d'escriure'ls. A l'altra banda, una Anna Gual que
diu, que acaricia, que entra endins amb uns versos esplèndids on no hi
ha res que no hi hagi de ser. Uns versos que ens fan callar, tremolar i
somiar, que ens connecten amb un món que volem reconèixer com a propi i
que els fan extremadament colpidors, perquè el sacseig prové de la
sorpresa, de la intuïció, del sentit de cada cosa quan aquesta cosa és
de veritat. Tan real com allò que ens diu, i tan real com una parella
artística que funciona, que desprèn màgia i que s'abraona a la poesia de
la mateixa manera que a la vida: amb tot per guanyar i amb la passió de
qui encara en vol més. Més vida, més poesia.
VERSOS LLIURES 2013 #1. Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda.
VERSOS LLIURES 2013 #1. Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda.
