Ningú no pot negar que la història que amaga el Hobbit té prou suc com per fer una pel·lícula digna de la trilogia d’El Senyor dels Anells.
A desgrat de les expectatives, aquest és un altre cas del film bord que
es converteix en producte estèril i que acaba engolint el talent del
seu director. Potser el crim de Jackson no és tan preocupant com el de Lucas (potinejar i autodestruir el llegat d'una trilogia com Star Wars és inaprehensible), però també és sagnant, es vulgui o no. The Hobbit mostra
la caiguda del pols cinematogràfic. De com és possible que un director
dirigeixi amb mà férrea -i magistral- nou hores de gran trilogia amb un
ritme mesurat i sempre adequat, amb capacitat de sorprendre els
espectadors, amb pulsió narrativa i ganxo mesuradíssim, amb grans actors
i una direcció d'art majestàtica, amb visió comercial i, malgrat tot,
un esperit eminentment independent. De com és possible que, nou anys
després, el mateix director passi a fer una pel·lícula sense noció del
ritme, sense voluntat de sorprendre, sense signatura autoral, sense
esperit, sense ànima, sense res de tot allò que va fer envermellir els
palmells de les mans de mig món. Peter Jackson, qui millor havia entès l'univers Tolkien, no ha sabut digerir ni un trist borrall de l'essència infantil del Hòbbit.
Empatx de nans, sobredosi d'orcs, festival fastigós de mocs de trolls
durant unes interminables tres hores. Per sort, el desastre no és
absolutament indigne gràcies al director de càsting que va tenir la
il·luminació de posar Martin Freeman com a jove Bilbo. I, per sort doble, Serkins apareix
just en el moment en el qual la fugida ja era irreversible. La resta,
el gran tedi interminable, només apte per a alguns fans irredempts.
