Grotesca misèria

27 de gener de 2013


Ni comèdia, ni drama. Reality (Matteo Garrone, 2012) és la crosta d'un conjunt de vides que graviten al voltant de Luciano, un napolità que viu engolit pel revers de la seva pròpia realitat no viscuda. Matteo Garrone retrata sense condescendència la brutor i la llum de Nàpols (o de qualsevol altre poble de la Itàlia que no surt a la postal) i carrega d'una aspra candidesa el personatge que interpreta Aniello Arena. El fet és eixordador: de tant irreal que resulta, sembla totalment verídic, perquè el traç gruixut de les misèries humanes d'aquests temps que corren no poden dissimular la trencadissa. El paisatge és definitiu, una societat alienada que alimenta de manera grotesca els seus somnis d'escapatòria. Garrone construeix un artefacte carregat de poder, posa les cartes sense marcar-les, l'encerta amb el to, tria bé un punt de vista no intervencionista. Però falla en el ritme, tot i que l'aposta assumeix la valentia de reescriure els fonaments d'un neorealisme que avui ha de conviure amb el règim totalitari de la brossa espiritual.