Project X | Projecte perdut

22 de juny de 2012

Ningú no podrà discutir a Todd Phillips una coherència impertorbable a l'hora d'evidenciar la brossa de la moralitat humana, com tampoc ningú no podrà refusar que Phillips ha consolidat una veu plena de recursos sobre-explotats que s'han acabat erigint en l'estàndard de la 'nova comèdia americana', aquella que no té mesura, ni correcció política, ni tabús totèmics. Phillips, ja sigui com a director o com a productor (com és el cas a Project X) va a la seva, recreant-se en una història que ja coneixem -res de nou-, però que ens agrada revisar des d'un altre punt de vista, explicada d'una altra manera. A Project X (2012) l'excusa torna a ser una farra de caire megalomaníac (vegeu també The Hangover, parts I i II) que recorre a l'explotació de paranys amb aquesta manera d'apropar-se al límit de la legalitat en tots els sentits. Ningú no podrà negar que té personalitat, que mostra la carronya de la rialla que ens destarota, que conté els tics d'aquest tipus de comèdia grollera. Però amb això no n'hi ha prou. La pel·lícula és una peça fallida: sorprenentment massa tova, ridículament conservadora, amb una resolució maniquea de la immoralitat, perduda en la immediatesa d'un efecte que sigui espectacular per se. I no, el cine de Phillips no ens havia acostumat a la pirotècnia d'economy class. En volem més, perquè ens han acostumat a voler-ne més, perquè ens ha ensenyat que el cinema que porta la seva etiqueta hauria de ser fresc, bestial, diabòlicament malparit i inquisidor. Cal destacar, però, el magnífic encert d'aquest nou planter d'actors, tota una troballa que no podrà arreglar el resultat final, perquè Project X és enmig de tot: equidistant en la provocació, en el pastitx, en la brutalitat i en la malifeta. És el pitjor dels casos: en terra de ningú.