John Carter of Mars | Gravetat descontrolada

20 de juny de 2012

Res no pot explicar millor els 132 minuts de John Carter of Mars (Andrew Stanton, 2012) que l'escena en la qual John, l'heroi ocasional, aterra a Mart, de sobte, i no sap controlar els impulsos de la seva pròpia força, els estralls d'uns músculs energèticament acostumats a la inèrcia de la gravetat terrestre. Sobre la terra roja de Barssom, Mart per als neòfits, Carter camina a trompicons i s'entrebanca, en un desastre de la pròpia desmesura, de la pròpia imperícia que es veu descontrolada. I així mateix avança la cosa, entrebancant-se i a trompicons al llarg d'uns eterns 132 minuts, com si l'escena fos el correlat exacte del resultat final. Sic. Així és John Carter of Mars, una broma allargassada que adapta la primera novel·la ambientada a Barsoom que va escriure Edward Rice BurroughsUna princesa de Mart, amb una posada en escena propera al caos, amb un guió que no mostra res de rellevància i que no aixecarà el vol ni quan apunti el tebi desig de recuperar aquell esperit de la sèrie B de sabor autèntic, poca pretensió i resultats sorneguers. Les desventures del soldat Carter tampoc deixaran lloc a cap bri d'humor, ni tampoc a la possibilitat de refugiar-se del ridícul amb els efectes d'última generació, ni tampoc aixecaran el vol amb recursos trillats com tot un seguit de flashbacks ensucrats amb la tediosa filla d'ulls blaus i cara trista o les raons de l'amor perdut i retrobat. Quanta gravetat descontrolada.