«Sóc, i si no sóc vull ser!»

14 de maig de 2012

No perdre el nord. La qüestió era aquesta: retre tots els honors que mereix una figura polièdrica com la de Jep Gouzy, poeta singular i autor d'una extensa obra que escapa de qualsevol etiquetatge simplista. Un autor català que prové del nord, del nostre nord, aquell nord que, de vegades –i massa sovint– perdem de vista. Potser per això hi havia força ganes de veure en acció al mestre, perquè és car de veure, i perquè ens recorda, amb la seva sola presència, que no podem permetre la distància.

I així va ser, rodejat d’amics, d’escriptors i de lectors, com Jep Gouzy va rebre un merescut homenatge a Barcelona en el seu vuitantè aniversari. L'ocasió va voler regalar una sala plena, amb un munt de gent dreta, i un espectre generacional prou divers, heterogeni com la tradició d'on prové la seva poesia. Com ell mateix explica, una descoberta tardana de la literatura catalana –una literatura on, val a dir, de seguida va trobar-s'hi bé– no va poder aturar que s'hi aboqués amb passió. “Com que mai m’havien fet el meu menjar, quan me’l van donar me’l vaig menjar tot”. Ho diu somrient. "M'agraden tots els poetes catalans".

No perdre el compàs
Tal com va explicar l'Àlex Susanna, un dels dos desencadenants de la seva obra és Rosselló, el seu paisatge natal. L'altre és la música, indiscutiblement. Fruit d'aquesta fal·lera melòmana, Gouzy aprofita per “muntar” concerts sempre que pot, amb noms de primera. Nick Drake, Tom Waits, Jim Morrison, entre molts d'altres. Una gran passió, potser una entre moltes altres, perquè Gouzy és “un autèntic poeta de la vida” -diu l'Eduard Escoffet-, amb una obra que esdevé del tot “natural” per als més joves, amb una manera d'entendre la literatura com un espai de vehiculació cultural. I es va mostrar agraït, feliç de ser-hi, content de ser, en aquesta ocasió, l'homenatjat. “Sentint tot això que diuen, quasi em sento com un geni”. I va tornar a somriure. El Moog, reconvertit en caverna de jazz, blues i poesia, va donar pas a la funció, amplificada a través de clarinets, saxos, vents i percussions de fabricació casolana. El “Tríptic a John Coltrane” inaugura el repertori. Gouzy juga amb el públic. Llum amb una tessitura amplificada i personalitats dobles s’abracen en l’ànima del blues. Potser és per això que “les estructures maten la llibertat”. Després d'un breu tast, Gouzy és rellevat a l'escenari per Joan Pere Sunyer, també poeta del nord i amic. I faristol que cau a terra i les cordes de Maties Mazarico que busquen complicitats i el gest de l'autoafirmació en un “sóc, i si no sóc, vull ser!” dit de veritat, amb molta veritat. “T’ho dic amb la meva llengua que sé”. Per sort, també la nostra llengua, Jep. I per molts anys de blues!