Tomàs Arias i Ernest Farrés, primer recital a la fàbrica de la Moritz

16 de maig de 2012


“Alguns se’ls gasten en futbol, aquí, almenys, se'ls gasten en cultura”, em diuen. No sé si és ben bé així, però la veritat és que l'edifici de la fàbrica de la Moritz imposa, pel gust i les ganes, per mantenir un cert bon estil. I anem baixant, escales avall, per passadissos de maó, peces enormes de llum i lluents tancs de cervesa, fins a trobar-nos amb la sala. Precisa, preciosa, amb l’escenari aixecat un pam de terra, al bell mig, com un ring, amb dos micros esperant parella de ball.

Tomàs Arias inicia el primer torn, més contingut que en altres ocasions, però igual de punyent. Poques vegades veureu la irreverència dita d’una manera més vaselínica. Poques vegades el retrat (i el retret) del món íntim pot ser tan agradablement feridor com en les fogonades de l’Arias. En Tomàs se sent còmode a l’escenari, se’l fa seu, en coneix el gest i la mesura perfectament. Són moltes hores de brega, de diàleg còmplice amb el públic, i ja sap quin pa s’hi dóna. És per això que mai no decep, perquè sap jugar a modular la veu, perquè sap ser ferotge en la queixalada i amable en el vestit, perquè coneix tots els racons del ring i això fa que tingui un bon joc de cames. Àgil, com sempre, intenta deixar l’americana repenjada al micro, sense gaire sort, avui. Se’n surt al cap d’uns intents fallits. D’esma, comença amb Fractal, tota una declaració d’estil (“Des d’un punt de vista còsmic, les persones humanes som absolutament insignificants”).

Continua amb el poema que dóna títol al seu darrer poemari, encara inèdit, L’estranya presència (“l’amor és una aixeta mal tancada”). Canvi de mà. Surt a escena Odi sobre tela, un llibre editat per Labreu (avui fan un doblet de luxe) i que conté partícules elementals d’un univers en esclat continu. El torn és per una faula, la de la garsa i la perdiu -l’ofici de poeta, / l’enamor de dona / i beure verí… / per saber si ho és). En el catàleg de versos dits, apareixen també mots manllevats a l’Enric Casasses, Inània, i alguns poemes del seu primer llibre, Romanços (Cossetània, 2004, premi Salvador Espriu), una delícia absolutament foteta que juga amb la tradició del trobar leu de la poesia popular. “La poesia és sentiment, / deu ser que vaig malament”. Continua la corrua amb un díptic poètic dedicat al senyor Castillo, culminat per un darrer poema que exposa, en ple apogeu, la verbigràcia verinosa del sirventès posat al dia. La història s’agrada és un dard extasiat ple de coltellades (“si tots els mals fossin aquest, / et clavaria un ganivet"). Hi ha temps per a més, per a la fe de rates, per a Gógol, el “veritable mestre del realisme rus” amb un homenatge a les Ànimes mortes, (“no hi ha res més marxista / que el fred imperial”). Ai, Arias, quin esquinç, quanta certesa, quin perill, quanta saviesa!

Canvi de torna. L’inefable -així el presenta l'Arias- Ernest Farrés puja a l’escenari i comença un recital que farà viatjar els poemes en ordre cronològic invers. El to, la manera de dir i d’entomar, són ben diferents a les del Tomàs. També ho és allò que farceix de contingut cada poema. No ho és, però, l’estímul últim, aquella espurna que fa clissar l’ànima del poeta, aquell demiürg que maquina, que vessa patiment, que qüestiona l’absurditat del món amb els ulls oberts. Farrés no declama, no modula. Però sap que el poema sí serà capaç de remoure, de fer alçar angoixes i fer caure exaltacions. El combat és en cada esquitx de tinta que taca el paper, en tot l’arravatament que fa esclatar el sentit de les coses. Comença llegint poemes del seu darrer llibre, Blitzkrieg (Meteora, 2011), per arribar a Els efectes imprevistos dels camps magnètics (Labreu edicions, 2011). Un llibre de cop sec, de puny irredempt, de finor quirúrgica. Un llibre que aprofita la finezza del vers d’art menor per escolar-se -com si res- als budells d’una emoció latent. Els títols, llargs, fan d'oracleSi vols anar de pressa vés a poc a poc ("també et pots / consolar / d’existències / atordides / que d’entrada / feien tots / els possibles / per deixar-te / d’una peça. / i ho fas bé, / somiant-ho".) i el lloc a poemes que podrien parlar d’amors impossibles ("Amb els anys / transformem / les històries / personals / que ens marcaren / en monyons / sense cotna. / Res no aviven / els amors / quan es frustren, / ni tan sols / el raïm / que s’escorre"). Sent honrat no vaig enlloc enfila el final ("A causa / dels cels llisos / amb els quals / vaig distreure’m / he exhaurit / la meitat / de l’enginy / mentre agafo / consciència / que un corrent / incessant / se m’emporta.").

Un bis de cadascun dels poeta posarà el llaç a la sessió. Arias revisita Damià Huguet, en una lliçó d’esgrima que enalteix, en aquesta ocasió, l’art del trobar clus. Farrés culmina la nit amb la seva particular llista dels 40 principals, un esplèndid exercici que furga en la crisi dels 40. Ho diu en Tomàs Arias per cloure la vetllada: “no se us acudeixi mai provocar els poetes”. Sort, doncs, que ho hem fet. L’espai, l’embolcall, allò dit, allò furgat, allò enaltit, valia molt, i molt, la pena.