Épater le bourgeois

16 d’abril de 2012

Recordo, de menut, la fascinació que em provocava un equip de bàsquet que mai perdia cap partit i que s'havia fet mundialment famós per com filaven jugades inversemblants i, sobretot, per la felicitat que transmetien a d'altres menuts que, com jo, encara creien en il·lusions ficcionades de guió perfecte. La vida devia ser allò, pensàvem, épater le bourgeois, gaudir, fer-ho bonic. L'esmaixada impossible, el joc de cames virtuós, la giragonsa aèria, la felicitat dibuixada en traces precises. Un triple que dipositava tota l'esperança en un futur que havia de venir i que havia de ser el millor dels mons. Ja fa vint-i-un anys que els Harlem Globetrotters, aquell equip de bàsquet que no sabia mostrar-nos altre camí que el de la victòria i que sabia distreure les angoixes i meravellar-nos amb un gest tan bonic com buit, van ser a Granollers. En el camí, aquells marrecs que vam ser, tan apassionats i tan crèduls, han après que la realitat no era aquell espectacle on tot sempre sortia bé. Fer-se gran té aquestes coses, i ensenya les regles cruels de la partida, tan allunyades del desig, tan allunyades de la imaginació. Aquells nens que van cridar cada cistella ja saben prou bé que mai tornaran a ser allò que van pensar que serien.