Grupo 7 | Grup salvatge

17 d’abril de 2012

Sembla que ja hem oblidat les maneres tan expeditives a les quals vam recórrer per 'netejar' la ciutat abans de les grans fites del 92, un any memorable que va fer que a Barcelona, a Sevilla, i també a Madrid, s'iniciés una sessió d'aspiradora i abrillantador amb la intenció de fer molt més apta per a paladars refinats el tast de la realitat. Una obra de maquillatge expeditiu i contundent. Sobre el cas català, a la guerra contra la droga al carrer s'hi afegia una caça de bruixes a nivell polític. A Sevilla, que va quedar oblidada sota l'aixopluc de l'esterilitat d'un tal Curro, la cacera va ser implacable amb la droga, que va desaparèixer del centre de la ciutat: la fi dels 80 va certificar també la fi de l'època daurada de l'heroïna. D'aquells temps, d'aquells mètodes, i d'aquella realitat parla la nova pel·lícula d'Alberto Rodríguez. De com un grup de policies acaba actuant fora de la llei per aconseguir un objectiu marcat pels més alts estaments, de com es fa la vista grossa i de com es deixa fer la feina bruta. Rodríguez es val d'un grup d'actors encertats en una mise en scène hieràtica, dura i controvertida. Fins i tot Mario Casas sembla fer un bon paper, secundat per un fantàstic Antonio de la Torre i per un secundari imperdible com Julián Villagrán. Noranta minuts d'acció voladora, de retrat contundent, de potinejar en els baixos fons i en la sordidesa del bé i del mal. Per fer el producte rodó, només hagués faltat menys dispersió en un final fet a corre-cuita i una evolució més sagnant dels personatges, tot just esbossada quan la història s'acaba. Personatges així es mereixien una redempció o un infern dignes de la seva contundència.