Stella | Entre la superficialitat i la simplicitat mesurada

26 de març de 2012

Tard ens arriba la segona pel·lícula de Sylvie Verheyde. Malgrat tot, la història d'Stella, estrenada a França l'any 2008, ens sonarà a vista, i molt: nena que acaba de fer onze anys, de caràcter solitari, amb un ambient familiar poc estructurat, en contacte amb els baixos fons, amb problemes després d'un canvi d'escola i en ple procés de descoberta. El viatge iniciàtic de sempre. Sí, però amb alguns mèrits que neixen, justament, d'una senzillesa que aconsegueix que la història no sigui gens lacrimògena ni tendenciosa. Per sort, Verheyde troba més interessant la pròpia Stella que en el seu entorn, i ens la mostra amb un caràcter sorprenentment fort, en un retrat que prescindeix de paranys visuals i defuig d'un joc referencial amb l'època -el 1977-. Un retrat que també passa per alt les misèries dels suburbis, desterrant ambdues coses lluny del primer pla i de l'obvietat. És d'agrair aquesta opció i que Verheyde es centri en el trànsit d'una nena que aconsegueix deixar de ser-ho perquè ha volgut, perquè comença a saber què i com ho vol. Stella, a banda de descobrir la petita actriu protagonista, Léora Barbara, també ens presenta el primer treball com a actor de Benjamin Biolay, chansonnier de culte i icona de la nova cançó pop francesa, i ens regala una de les darreres actuacions de Guillaume Dépardieu. Tots aquests ingredients fan d'Stella una història llaminera, molt digna i encertada, però també mancada de palpitacions. Una mica més de caràcter faria que allò que vol ser simple no s'assemblés massa a allò que acaba sent superficial. Per sort, el pilot automàtic es veu sacsejat per un preciós tram final que diu coses sense necessitat de ser explícit ni moralista.