Chronicle | Crònica d'herois, angoixes i finals

8 de març de 2012

Vam créixer, feliços, en una època d'esplendor on Superman triomfava i on Lex Luthor fracassava. La premissa bàsica era diàfana: els superherois fan el bé, els arxienemics fan el mal. Cal que els dos lluitin per poder tornar a restablir l'ordre de les coses. La lluita és dura, llarga, però sempre, sempre guanya el bé. Però, d'ençà del 2001 –aquella data que Kubrick i Arthur C. Clarke van marcar de manera visionària al calendari de la humanitat–, sabem que el món no és ben bé així. Ni els bons són tan bons, ni els dolents són tan cabrons. O, dit d'una altra manera, ja no sabem què és veritat i què és mentida, perquè l'autenticitat viu soterrada per quilos i quilos de brutícia moral, de contrasentits, de decepcions, de fracassos. És fàcil entendre, doncs, que hi hagi certa preocupació per un món on ja no és gens clar que siguem feliços. Per això necessitem saber que els herois també són fràgils, iracunds i mesquins. Que el seu poder els crea turment i inseguretats. M. Night Shymalan va fer un retrat magnífic d'aquesta figura realista que creix paral·lelament a la confrontació del seu contrari. Unbreakable (El Protegido, 2000) va suposar un torpede a la línia de flotació que no va arribar a esclatar del tot. Pel mig, moltes i interessants aportacions a l'univers de la incredulitat anti-Marvel (o anti-DC, que vindria a ser el matex): Kick-Ass (Matheew Vaughn, 2011), Super (James Gunn, 2010) o l'entranyable Scott Pilgrim vs. the World (Edward Wright, 2010), per dir tres exemples recents. Fins arribar a Chronicle, una petitíssima meravella signada per Josh Trank que esmicola del tot la convenció arquetípica. Chronicle ens explica com evolucionen l'heroi i el dolent, simètricament, des d'una ànima complexa i plena de desviacions i angoixes. Chronicle també mostra el terror d'un segle que no ha començat del tot bé, i també mostra, a la vegada, la pugna entre l'univers adolescent i la formació de la personalitat en un entorn ple d'estímuls. Això sí que agafa l'esperit real de la vida, i això sí que ens fa creure que poden haver-hi poders increïbles. Tan increïbles que comporten una gran, grandíssima responsabilitat.