Fringe | Back to the past, i els vuitanta (de nou)

21 de juliol de 2011

La Season Finale ho certifica: la tercera temporada de Fringe és la culminació excelsa d’una sèrie que val molt la pena. Consolida una sèrie que semblava tocada de mort -ressuscitada per obra i miracle de la Fox- i evidencia que: 1. llegeix i reescriu molt bé els referents que l’alimenten (del Doctor Who a Lost, passant per Jules Verne, X-Files i Star Trek, per dir-ne només alguns); 2. sap fer homenatges a d’altres sèries o pel·lícules brillants (com Dexter, Inception o Back to the future); 3. sap donar respostes al mateix temps que també en crea de noves i manté saciat el neguit de l’espectador voraç; 4. és versemblantment increïble i entretinguda; i 5. té uns personatges grandiosos, encapçalats pels magnífics Anna Torv i John Noble. A la sèrie, creada per JJ Abrams, hi ha talent i pols argumental, i ha superat unes dues primeres temporades de linealitat desigual, amb grans capítols al costat d’altres més aviat grisos. Però si una cosa la fa realment especial és el diàleg que estableix amb els referents, amb el to precís, amb la singularitat adequada. I provoca, de tant en tant, preciosos moments d’èxtasi fílmic. L’aparició (i inserció a la història) de Christopher Lloyd a Firefly -desè capítol de la tercera temporada- és, senzillament, de traca i mocador. Inevitable ancoratge amb el nostre jo d’un passat recent i imaginatiu. Cliffhanger definitiu per a fans irredempts. I ja, el neguit per la imminent quarta temporada, una notícia que mereix tots els brindis possibles.