Todos vós sodes capitáns | Talent, pretensió i cintes de vídeo

30 de juliol de 2011

Document social, retrat del Magreb, ficció, fals documental, instantània temporal, pupurri fílmic. Tot això voldria ser Todos vós sodes capitáns (Oliver Laxe, 2010), i tot això -massa- fa que avanci de manera espessa i indefinida. El pare de la criatura, i també actor fonamental del mateix film, és Oliver Laxe, un jove director nascut a París i criat a Galícia. La seva opera prima no comporta una feina fàcil, però la idea és bona i els fonaments narratius són d’alt nivell. L’escenari, Tànger. Els actors, a banda del propi director, un grup de nens d’un taller del centre d’acollida on fan diverses activitats. A partir d’aquí, la càmera -el McGuffin necessari- esdevé el far que il·lumina la funció i estableix una relació curiosa entre els nens, el cineasta, l’entorn i el fet de gravar en si mateix. Laxe és agosarat i cal aplaudir que l’autor sigui honest i arrisqui sense concessions, malgrat que el resultat sigui excessivament pretensiós. La mal anomenada experimentació -un mal endèmic de molts dels joves cineastes de bona fe que poblen el pantanós cinema contemporani- cansa, allarga el clixé i fa una pel·lícula resolutivament intranscendent. Una llàstima, perquè Oliver Laxe promet i deixa entreveure un gran talent. Cal anotar-se a l’agenda l’estrena de la seva segona pel·lícula. Ho té tot per ser, amb l’experiència i intel·ligència, extraordinària.